BIENNAL D’ART CONTEMPORANI CATALÀ

Les biennals d’art, malgrat la reconeguda crisi que gravita sobre elles, continuen la seva singladura pel món, i no sembla pas que hagin de desaparèixer en un termini immediat. Sembla que n’hi hagi prou amb dos anys per a pensar, organitzar, celebrar, deprimir-se i tornar a començar. Es tracta d’un cicle més curt que uns jocs olímpics, però més llarg que una fira d’art. Aquesta temporalitat –avui, amb raó, qüestionada– no és pas exclusiva de les pràctiques artístiques: també existeixen biennals d’energia elèctrica i de fundacions de la salut, d’apicultors i d’art sacre, d’art i empresa, d’artesania i de folklore. Totes elles, amb els seus corresponents protocols i legitimitats, els seus defensors i detractors...

Durant l’època d’eclosió del multiculturalisme, per exemple, els discursos es van bastir a partir de correlacions polítiques més o menys urgents, i van abordar temes com ara diferència, bilingüisme, minories, democràcia, guerra freda, nacionalismes, migracions o pràctiques neocolonials. Posteriorment, les biennals de l’era global han tingut una correlació molt més evident amb l’economia. En especial, cal destacar una connexió important amb la trama turística de les ciutats i, en línia directa, amb el seu espai més distintiu: el parc temàtic.

Les biennals configuren, en fi, un circuit legitimador de les bones i les males pràctiques artístiques, així com dels tipus de saber que circulen al món de l’art contemporani. Dit això, sembla evident que una biennal d’art jove de Catalunya està abocada a afrontar, malgrat l’escala reduïda tant del territori que abasta com del fet generacional a què es redueix, els perills que envolten aquest tipus d’esdeveniments. Alhora, per aquesta mateixa escala en què s’insereix, té la possibilitat d’activar les característiques positives d’aquests encontres: dinamitzar les noves pràctiques i canalitzar les energies locals del nou art català.

En els treballs presentats, s’evidencia l’ús majoritari de poètiques individuals més que no pas socials, de preocupacions de gran càrrega estètica més que no pas polítiques, de recerques textuals més que no pas contextuals. Així mateix, s’hi fan ben eloqüents les coordenades del nou mapa humà de Catalunya, així com les possibilitats i reptes d’actuar en un espai on les pràctiques i els usos institucionals clamen per uns canvis importants en el teixit artístic de tot Catalunya.

Que valgui, doncs, l’aposta pels artistes aquí destacats; i perquè el temps entre una biennal i la següent no representi un buit creatiu, sinó la consolidació d’un territori artístic a l’alçada dels temps que corren.

El jurat