Biennal d'Art 2018

Presentació del jurat

Dona disruptiva, ruralia urbana i penúries pecunàries

Si normalment es prou difícil jutjar-se a un mateix, no menys fàcil es emetre judicis sobre el que fan els altres, malgrat que Freud, Lacan o Benjamin estarien encantats d’aprofundir-hi. I en els temps líquids i groguencs -en les dues excepcions de la paraula– en els que vivim, escriure per contextualitzar els escollits, encara esdevé quelcom mes complexa. Així, el judici col·lectiu -i dic judici perquè es una paraula prou gruixuda- a que hem sotmès a més d’una seixantena de propostes arribades a la Biennal, la meitat amb treballs on la hibiració de camps esdevé leit motive, sempre està plena d’infinites subjectivitats, de matisos, d’encerts i descenters.

Aquesta tria, que ara s’exhibeix territorialment i per igualtat de gènere equilibrada, no ha estat forçada sinó subtilment trobada i consensuada. I tot i que sembli una obvietat, no en tots els jurats així es pot dir, malgrat que es la tònica general. Un compendi de microdecisions on s’intueix el pols d’una societat on la governança, ni que sigui latent, posa l’accent en la dona. Una altra o una nova mirada que no diriam ni millor ni pitjor, sinó diferent i a voltes disruptiva. Com la tensió i mixtura entre “la ruralia” i “la urbania”.

Ambtot, és la nostra tria però ni es l’única possible, ni es l’única que mereix possibilitat d’existir fora d’un jurat ple de les seves fílies i fòbies. Una selecció que marca una manera de fer determinada. Potser una frase que ens definiria prou bé es “nulla estetica sine etica”; aquella mítica màxima que el filòsof i lingüística i santcugatenc José Maria Valverde, un dels sabis ètics de casa nostra, va etzivar a un règim franquista caduc que no deixava fer brollar la llibertat d’expressió. Una llibertat d’expressió que a casa nostra juga com un malabarista o un fonambulista vers un precipici.

Però tornem-hi. Una línia discursiva global de participació a la Biennal que, reiterem, posa llum a tota una nova generació de creadors nascuts a finals dels anys vuitanta i principis dels noranta, que aporten frescors dins els cànons de les avantguardes, reinventant i visualitzant els contextos de proximitat o, simplement, posant de relleu com molts dels autors s’han d’exiliar en altres països perquè volen i poden viatjar amb comoditat per nodrir-se de noves realitats o, simplement, pel fracàs del nostre sistema d’inserció laboral que desaprofita el talent.

I és que potser cal millorar la base que hauria d’acollir, mimar i respectar les Arts i, com no, tot això comença fonamentalment des de la base: l’educació -començant per les famílies i totes les seves variants-, que vol dir la sensibilitat vers les arts i les humanitats, l’únic que salvarà el “sapiens” de l’aniquilació com espècie.

Per tant, dins aquest acte de sensibilització que vol dir apostar per la cultura, que etimològicament vol dir cultivar, hem de parlar del valor social de la cultura com a motor, d’antuvi, de cohesió i de vertebració del territori i de les seves gents i els seus paisatges, ja siguin urbans o rurals. La cultura, mal anomenada “alta cultura” o mal anomenada “cultura popular” -aquelles coses de la imperfecció del llenguatge-, no ha renunciat mai a la transformació de la societat o, com a mínim, a posar-hi pau i poesia.

Encara no coneixem cap obra d’art que hagi matat mai ningú, perquè és la suma màgica de voluntat, coneixement i lírica en una conjunció sideral. Potser el que matarà les Arts serà la manca d’oxigen crematístic, sense lleis de mecenatge i amb polítics de vol gallinaci que no saben que la cultura, que es el mirall on ens mirem per saber qui som, no pot sobreviure sense equiparar-se amb els estàndars europeus.

Potser és que tants anys de dictadura encara no fan que siguem una democràcia prou madura per entendre algunes prioritats. Per tant, els esforços de Canals Galeria d’Art i de l´ajuntament de Sant Cugat son lloables. I es que la melangia ens abraçada quan constatem un únic president de la Generalitat amb el qual vam arribar al 2% de pressupost en Cultura. Ell ho tingué clar i el turisme encara viu d’aqueslls rèdits. A ell, la poesia li venia inoculada a les venes i ho tingué clar: la cultura i les arts com a raó social per entendre les societats i fer-les créixer. No son esforços a fons perduts de quatre il·luminats sinó la il·luminació que fa transformar-ho tot, des del micro al macro, per aconseguir les harmonies que sedueixen a escoltar, un cop i un altre, la música que ens fa viure per pensar en llibertat.

El Jurat

 


 

Jurat de la XXI Biennal d’art contemporani català

  • Manuel Aramendía, Vicedegà de Cultura de la Facultat de Belles Arts de Barcelona
  • Josep Canals, galerista i director de la Biennal
  • Aida Marin, Historiadora d’art i comissària d’exposicions de Reus
  • Albert Mercadé, director de la Fundació Arranz-Bravo de L’Hospitalet de Llobregat
  • Ricard Planas, director de Bonart de Girona
  • Jesús Vilamajó, director de l’Embarrat de Tàrrega

 

 

CANALS ART

Carrer Orient, 24 - Sant Cugat - Barcelona
T. 936 754 902
M. 607 253 998

Visites concertades trucant al 607 253 998

infogaleria@canals-art.com

 

Copyright © Canals Art 2018

Disseny web Creació Singular