1986 - 2003

PRIMERA TEMPORADA 1986 -1987
10 de setmbre de 1986

El dia 10 de setembre de 1986, vigília de la festa nacional de Catalunya, data prou significativa per les llibertats del poble català, s’inaugurava la galeria amb una col·lectiva d’art contemporani d’artistes de la comarca, titulada "Dotze Artistes del Vallès" en la qual es podien veure les obres d’Anna Bascú, Anna Boixeda, Alfons Borrell, Josep Canals, Benet Ferrer, Àngel Màdico, Kiku Mena, Manel Morral, Mateo Ortuño, Santi Subirana, Valentí Torrens i Gabriel Verderi. La sala Canals, Galeria d’art, està situada al carrer de la Creu 16, al costat mateix del Reial Monestir de Sant Cugat del Vallès.

L’acte va comptar amb la presència de les primeres autoritats locals sota la presidència de l’alcalde de la ciutat Sr. Oriol Nicolau i amb la nombrosa afluència de personalitats del món cultural de la ciutat i comarca, que assistien al començament de la primera galeria dedicada exclusivament a l’art contemporani existent a la comarca.

PRIMERES EXPOSICIONS INDIVIDUALS

Les primeres exposicions individuals de la galeria tenen lloc de l’1 al 30 d’octubre del 1986, en què es pot veure l’obra del pintor Domènec Òrrit, qualificat per la crítica com una jove promesa dintre l’art contemporani. Aquesta exposició té lloc a la Sala II i Rafael L. Pozo la concep com un punt de partida sòlid: "Es podria dir que aquesta mostra és la seva consolidació o el punt zero d’una carrera que prevèiem positiva". Òrrit combina diferents materials i diferents influències artístiques, produint una obra original.

A la Sala I, Lluïsa Ramos exhibia una mostra tèxtil en què, gràcies als miralls i els reflexos que produeixen, la seva obra esdevé peça clau d’un àmbit escultòric, en el qual entra en joc la realitat física de la matèria del tapís i la realitat il·lusòria del reflex del món que pot obrir-se més enllà d’un mirall.

De l’1 al 30 de novembre es presentaven dues exposicions simultànies però diferenciades: a la Sala II exposava la ceramista Ma. Dolors Gimeno, que presentava les seves últimes creacions i la Sala I exhibia una mostra de la pintora Elvira Fustero.

El setmanari El Punto de Madrid qualificava Gimeno d’ "artista sensitiva que es recrea en les formes sinuoses de les seves obres, que omple de càlids pigments" i la pintura de Fustero d’"Obra poètica i plena de suggeriments que emociona l’espectador".

A partir de l’1 de desembre es podia contemplar l’obra de la pintora Marianna Escribano, en les dues sales de la galeria. Aquesta exposició es basava en una investigació de l’artista, amb un muntatge de tretze pintures i diversos poemes objectes, que foren l’avantprojecte de la seva tesi doctoral, la lectura de la qual tingué lloc a la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Aquesta tesi es basava en la "Interrelació entre pintura, poesia, música i la conducta del públic davant l’estímul artístic". Es tractava de buscar la traducció que obté el llenguatge no verbal, encarnat en la pintura, sobre la sensibilitat d’un receptor qualsevol, quan aquesta trobada s’inscriu en una atmosfera musicada per Stockhausen. Aquesta experiència buscava establir simultaneïtats, sempre subjectives, entre els tres diferents camps: pintura, música i poema visual, davant dels quals el receptor havia de desxifrar-ne una possible hermenèutica.

El mes de gener de 1987 es presentaven les exposicions de Pilar Perdices i Josep Yela, ubicades dins l’informalisme. La col·lecció "Últimes cerimònies" de Perdices a la sala I, ens mostrava una revisió dels temes mitològics de la quotidianitat, amb un exquisit humor en el tractament eròtic dels temes, que seguint la línia apuntada per l’exposició anterior, oferia "al contemplador espais a participar" com deia F. Galí en la revista "Gal Art": "La lectura de la seva obra s’ha de fer, contràriament a la d’altres molts artistes que treballen llenguatges paral·lels, més a través de la sensibilitat que no de la simple visualització dels signes que la construeixen. Obra en la qual s’aprecien les seves característiques bandes i punts lluminosos, juntament a les estructures en "H" i el gestualisme".

La Sala II oferia l’obra del jove pintor Josep Yela, que exposava una sèrie de pintures relacionades amb la manipulació de l’espai pictòric: "...preocupació que el porta a plegar el mateix llenç del quadre, per aconseguir els seus finíssims regalims pictòrics" (El Punto).

Durant tot el mes de febrer vam poder admirar a la Sala I el "Llunari", una sèrie de pintures inspirades en el tema de la lluna, realitzades per Vergesgrau, que a més de pintor, desenvolupa la seva creativitat dins l’escriptura. En aquesta exposició es presentava el seu llibre de poemes que, amb el mateix títol, manifestava la seva voluntat d’enllaç entre la plàstica i la poesia. La sèrie de vint-i-sis pintures s’inscriu en la línia d’abstracció kandinskiana simplificada: "pintures sobre conglomerat que conserven de la seva passió de l’informal, el gust per la fusta cremada, procediment que enriqueix els negres i els matisos cromàtics de les obres. Geometrisme que fa conviure la recta amb la corba, que se salva de l’asèpsia per la calidesa dels tons i que amb elements plàstics tan simples com la línia, el punt o el pla, aconsegueix un punt de vista còsmic i aureolar" (Avui, Pilar Parcerises).

A la Sala II es podien veure les pintures de Jaume Bartolomé, basades sobretot en una abstracció, tot i que per moments sembla anar a la figuració. Pintures marcades al voltant d’una imaginària línia inclinada, associada a un pla inclinat, amb funció desestabilitzadora; on destaquen els ritmes de color, la majoria de les vegades austers, que estabilitzen el conjunt, provocant la sensació de dinamisme transmissor d’un cert dramatisme. Estil que s’inclou dins el corrent expressionista abstracte (amb insinuacions de figuració) i marcat pels contrastos harmònics i dinàmics i la sensació de profunditat.

El mes de març l’alternativa era obra gràfica de Dalí a la sala II i les pintures de Codina-Esteve a la Sala I.

L’exposició de Dalí, titulada "Obra gràfica", respon a allò que ell definí com "activitat paranoico-crítica", caracteritzada per representacions d’escenes oníriques realitzades amb extraordinària minuciositat tècnica. Rosa Codina-Esteve mostrava una col·lecció de peces de grans dimensions, en què volia manifestar una sensació de buits semi-arquitectònics, servint-se d’uns murals, on la figura humana esquematitzada, apareixia com auxiliar. Intent de conjugar l’home a l’espai. Les obres són realitzades amb pocs mitjans cromàtics, que oscil·len entre els càlids grisos o bé terrosos, moguts amb freds contrastos.

Seguidament i durant tot el mes d’abril, podíem admirar l’obra de l’artista Tharrats, que es va exhibir a les dues sales. Aquesta mostra constava de quaranta obres pictòriques, algunes de les quals - les més grans - corresponien a la sèrie més recent, titulada "Sant Cugat".

Destacaven també les conegudes maculatures d’aquest artista, essent una de les primeres exposicions que, després de molts anys, es pogueren veure de l’autor a la nostra comarca. L’artista gironí Tharrats fou un dels fundadors del mític grup Dau al Set i en aquesta exposició mostrava una selecció del moment creatiu actual amb una obra plena de vitalitat.

El mes de maig de 1987 es presentava l’exposició d’olis i guaixos de l’artista Joan Goikoetxea, aplegats entorn un tema comú: "El viatge". L’obra és dins la tònica expressionista pels seus forts contrastos tonals i de llum, "...utilitza els efectes provocats per les lleis de la inducció cromàtica i un tipus de composició angular i excèntrica, valent-se de diferents elements com fars, illes, molls, com també figures humanes en solitari. És una significació, un símbol entre reflexió i destí, condició humana...", en paraules del setmanari El Punto.

La sala II oferia una acurada selecció d’obra gràfica de prestigiosos artistes: Dalí, Tàpies, Clavé, Miró, Pons, Cuixart, Tharrats, Subirachs i Guinovart.

Tot coincidint amb la Festa Major de la ciutat, el mes de juny de 1987 es presentava una exposició de l’artista local Pere Galvañ, titulada "Festa Major a Sant Cugat", que volia ser un homenatge a les festes majors. Galvañ enfocava en les seves obres imatges populars, plenes d’ingenuïtat i sensibilitat.

A la Sala II es podien veure gravats d’acurada elaboració de l’artista Gloria Ruiz Casas. L’exposició era una selecció d’obres on tenen igual presència el real i l’imaginari.

L’última exposició d’aquesta primera temporada es va celebrar en les dues sales de la galeria de l’1 al 25 de juliol, amb l’obra de l’artista Josep Baqués, titulada genèricament "L’art per la pau". La mostra contribuïa en la inquietud en favor de la pau, una constant en les obres de Baqués. Mentre que la Sala I exhibia la col·lecció d’olis monogràfics sobre la pau, a la sala II es podien veure una sèrie d’obres gràfiques. Com destacava El Punto: "...Baqués desenvolupa una obra figurativa en què aconsegueix crear una atmosfera surreal, duta als més insospitats límits de la fantasia, cosa que ens transporta a un món màgic i envoltant, de suggerents cromatismes".

SEGONA TEMPORADA
1987 -1988

La inauguració de la segona temporada tingué lloc el dia 10 de setembre de 1987, amb una col·lectiva d’artistes de Sant Cugat que sota el títol de "Sis artistes de Sant Cugat", mostraven les seves obres en les dues sales de la galeria. A l’exposició es va poder veure l’obra de Jaume Carod, Josep Canals, Neus Colet, Valentí Torrens, Àngela Merayo i Anna Boixeda, reafirmant-se la galeria en la línia d’avantguarda i també de donar a conèixer els nous valors de la ciutat, a qui té obertes les seves portes.

Sis artistes de Sant Cugat mostraven les últimes tendències plàstiques que contribuïen a la nova avantguarda pictòrico-escultòrica de la ciutat. Anna Boixeda de gran expressivitat interpretativa (gestualisme rotund), traduïa la seva fascinació per Matisse en els seus collages sobre tela, coberts d’oli o acrílic. Canals, en les seves teles de gran format, presentava el seu entorn quotidià, centrant-se en el paisatge de Sant Cugat, destacant els tons blavosos i verdosos, mitjançant un vocabulari après de l’art informal català de Tharrats i A. Puig.

D’altra banda, Carod desenvolupava un minuciós estudi de la forma i de l’espai, atorgant igual importància a la figura i a l’ambient; obra que emmiralla el món racional que ens envolta i empresona. Colet estudiava el món de les formes a través dels seus muntatges escultòrics enfrontant-se "als materials i als colors amb un diàleg entre formes contraposades a partir d’elements orgànics, fugint sempre de qualsevol convenció, eliminant la brutalitat del ferro amb la pintura i tractant de copsar el moment just en què l’escultura posseeix l’espontaneïtat i la frescor que la situa ben lluny de tota idea de monument" (El Temps). Mentre que Merayo treballava el món de la cera en uns ambients de somni, on la connexió amb la realitat s’ha trencat, irrompent la irrealitat en el color, la llum i matèria transparent, Torrens presentava escultures per mitjà de la suma de materials de "desfeta", d’aparença poc sensual.

Durant tot el mes d’octubre es presentava la pintura de Carlos Avallone a la Sala I i de Jordà Poblet a la Sala II. Carlos Avallone, pintor i instrumentista jazzístic, oferia una exposició que dedicava al músic Stravinsky i a d’altres personatges del jazz. La seva pintura és suggerent i provocativa i en ella s’interpenetren perfectament ambdós gèneres: pintura i música. Com diu A. Álvarez Solís "el seu jazz té una qualitat pictòrica i els seus olis revelen una dimensió musical". Dibuixos i pintures de retrats, paisatges humans que l’artista extreu de la seva memòria, amb tota la seva càrrega emotiva.

L’exposició número vint de la galeria es dedicava a Jordà Poblet, pintor resident al Brasil, que presentava una pintura expressionista amb un marcat accent postmodernista, plasmadora de la crònica social d’aquest temps, a partir d’un dibuix fort ple de gestos i poses.

El novembre del mateix any podíem veure una mostra de l’artista local de fama internacional Josep Grau Garriga, que exhibia una col·lecció de dibuixos aplegats sota el títol "Grau Garriga, Dibuixant". Amb aquesta exposició que ocupava les dues sales, la galeria iniciava una nova etapa de consolidació, consistent en la publicació d’uns acurats catàlegs monogràfics sota el títol genèric "Artistes d’Avui", dedicats a artistes de renom internacional. Als catàlegs hi era reproduïda tota l’obra exposada.

Els dibuixos de Grau Garriga es conformaven a partir d’un collage i assemblage, una espècie de diari personal de l’artista que es configura a partir d’allò que va dibuixant. Dibuixos ràpids que són la base d’una obra elaborada al taller i que es completen amb una nova part de dibuix i sovint també de pintura. La seva peculiaritat radica en la línia i són concebuts a partir d’ella; dibuixos que permeten una discursivitat, mostrant-se a vegades irònic i sarcàstic, tant pel que fa a situacions pròpies com del context social del país i, d’altres vegades, aprofundint més en si mateix o en altres persones circumdants.

Durant tot el mes de desembre de 1987 es podia veure a la Sala I la primera exposició individual de Pere de Ribot. L’artista exhibia una sèrie de pintures, el tema inspirador de les quals era "La Divina Comèdia" de Dante. A partir d’una tonalitat de colors foscos però brillants, compon un paisatge des d’on emergeixen les sofertes figures de l’obra literària. La seva pintura barreja realitat i abstracció, obtenint uns climes misteriosos i enigmàtics, en un estil fred i molt personal de l’artista. El fil conductor de l’obra de Ribot "és una recerca del costat més afilat dels colors i formes, i en aquesta sentit a l’artista li preocupen els valors més tàctils de a pasta i els pigments: veladures, sobretot raspats, el pas de l’espàtula, el mateix goteig de la pintura" (setmanari El Punto).

A la Sala II es podia veure l’obra recent de Josep Uclés, una pintura centrada en el cos humà, que es mou dins un món màgic i intrigant. La pintura d’Uclés parteix d’un surrealisme català, amb un paisatge del fons que no és irreal però si impossible. Com molt bé diu Manel Clot en l’escrit de presentació del monogràfic número 2 d’Artistes d’Avui dedicat a Uclés: "La proposta figural feta per Uclés inclou aspectes que voregen la tenebra i el misteri i presenta situacions idíl·liques en aparença, que amaguen petites amenaces celades...".

El gener de 1988 s’inaugurava a la Sala I la mostra número vint-i-cinc amb una exposició de dibuixos de Josep Ma. Subiranchs, que presentava una col·lecció de gran sensibilitat. Trenta temes geomètrics, la temàtica comú dels quals era el dualisme del món en què vivim: "En totes les meves creacions expresso l’existència d’un món dual, en el qual intervenen dos elements que es complementen, com l’home i la dona, l’espai i el temps, o la vida i la mort", declarava l’artista al Diari de Terrassa. El cos humà és el seu tema preferit: "A totes les meves obres hi és present i si dibuixo un paisatge o una natura morta, aquests es converteixen en metàfores per relacionar-se amb les passions i els sentiments humans". Amb motiu d’aquesta mostra, s’edità el número 3 d’Artistes d’Avui, amb un escrit de presentació a càrrec de Marie-France Borot.

A la Sala II es podien veure les pintures de l’artista local Jaume Carod, obra realitzada preferentment sobre fusta, en què l’artista es recrea en un món personal en el qual l’home és l’eix central.

El mes de febrer presentàvem una important exposició, organitzada en motiu del 40è. aniversari de la fundació del moviment Dau al Set, i en ella participaven tres dels quatre artistes plàstics que el crearen: Modest Cuixart, Joan Josep Tharrats i Joan Ponç. L’exposició recollia trenta obres, entre dibuixos, olis i altres de tècnica mixta, realitzades durant aquella època, i algunes de posteriors. Les obres més antigues d’un surrealisme màgic, corresponen a Joan Ponç, que tenia una predilecció pel traç geomètric; Tharrats exhibia maculatures i creacions abstractres, basades en la temàtica dels planetes, i Cuixart mostrava els seus famosos caps i figures humanes.

A la Sala II es podien veure les pintures de l’artista Raginel, aquarel·les d’un cromatisme molt personal, "que combina els colors amb una finesa d’esperit que no es veu massa sovint". El seu llenguatge expressiu que es basa en la figuració, és explicat per zones de color. Algunes d’aquestes figures es resolen en pla i d’altres amb la participació d’imatges que l’autor sintetitza, destacant-ne la figura femenina.

Durant el mes de març Amèlia Riera presentava les seves pintures intrigants a la Sala I. A. Riera exhibia una sèrie d’obres on desenvolupava el seu món personal, amb especulacions filosòfiques a l’entorn de la mort, tot cercant aquells límits entre la vida i la mort, la presència i l’absència...Es recrea en espais escenogràfics, d’arquitectures obertes a l’espai infinit del cel o el mar; estances buides que amb la immobilitat dels objectes quotidians i l’absència de presències humanes, evoca presències absents, vestigis d’esperits de vida absents.

En paraules de Pilar Parcerises al diari Avui: "Davant la seva obra, hom podria pensar en l’erotisme de l’absència, en la tangibilitat del silenci o en les tensions que s’oculten en els espais buits". Mitjançant perspectives renaixentistes i cambres buides plenes de simbologies, arriba a crear atmosferes inquietants i angoixants, tot resolt amb gran virtuosisme tècnic, tant pel que fa a les transparències i al tractament de la llum (llum interior matisada, estudiada al mínim detall) com a la simetria, que es multiplica en els miralls que complementen els cossos mòbils d’alguns quadres. Amb motiu d’aquesta exposició s’edità el número 4 d’Artistes d’Avui amb pròleg de Joan Perucho.

A la Sala II, la ceramista Josefina Tutusaus presentava una sèrie de ceràmiques, escultures que agafen com a punt de referència les cariàtides de l’antiga Grècia. L’exposició volia homenatjar els grans mestres grecs, ja que les peces evidenciaven una influència òbvia. La dinàmica d’aquestes figures és el contrapunt als plans inclinats, car fan que l’entorn es torni càlid amb llur presència.

A l’abril del mateix any la Sala I exhibia l’obra de l’artista local Josep Camacho, una mostra de pintures emmarcades dins el surrealisme. Les seves obres presentaven una uniformitat total, on el dibuix i la tècnica mixta ens apropen a un món personal i en cada una de les seves realitzacions trobem un desig d’acomodar-incomodar l’observador, amb una situació ambiental de plena meditació. Quasi tots els temes que componen l’exposició del pintor santcugatenc són sobre el conjunt monumental del Reial Monestir de Sant Cugat, símbol inequívoc de la ciutat.

A la Sala II es podia veure l’obra dels artistes que la galeria presentava a la fira internacional d’art de València Interarte. L’exposició duia el títol d’"Artistes d’Avui" i eren: Grau Garriga, Uclés, Subirachs, A. Riera, Muxart, Ponç, Tharrats, Cuixart, Batalla i Carod. L’obra d’aquests autors es podia veure a l’estand de la fira i a la galeria, ja que van coincidir ambdues mostres els mateixos dies.

Durant tot el mes de maig es pogué veure l’obra recent del pintor Jaume Muxart a les Sales I i II de la galeria. L’exposició de Muxart s’aplegava sota l’epígraf genèric d’"Esclats" i amb el mateix títol s’edità el monogràfic número 5 d’Artistes d’Avui, amb pròleg de Pilar Bonet. Les pintures de Muxart busquen "aquella combinatòria entre el que és físicament tangible i el que únicament l’esperit pot copsar, el veritable repte de l’art". El pintor ens porta a un món molt personal que, malgrat això, ens recorda alhora altres pintors, com Matta. Són els olis de més grans dimensions els que li permeten la seva màxima creativitat: "la superfície de la tela es converteix en un espai sense límits reals; en un lloc en el qual les formes i els colors semblen viure vertaderes aventures, vertaders esdeveniments" (Anna Guasch, Diari de Barcelona).

El mes de juny l’alternativa era Conxa Sisquella a la Sala I, amb una mostra de pintura simbòlica, en la qual els colors conformen la textura emocional per arribar al concepte. És abstracció que juga amb les formes d’aparença informals i amb combinacions i interrelacions de colors, formant capes tonals. Síntesi de colors foscos i ocres que "reflecteixen l’exhuberància del color; la seva obra és una abstracció sensible i profundament continguda".

A la Sala II es presentava una col·lectiva de fi de temporada amb obres de Cuixart, Ponç, Tharrats, Uclés, Castillo, Dalí, Tàpies...

El mes de juliol es clausurava la segona temporada artística amb l’obra de l’artista barceloní Caraltó a la Sala I, amb pintures, dibuixos i gravats. La seva obra té un estil molt definit i de contorns perfilats, on personatges i simbologies suggereixen el món personal de l’artista.

A la Sala II continuava l’exposició col·lectiva.

TERCERA TEMPORADA

1988-1989

La tercera temporada s’inaugurava el dia 10 de setembre de 1988, amb una col·lectiva de cinc artistes catalans, titulada "Artistes dels 80". Es podien veure els últims treballs creatius de Jaume Genovart, Enric Pladevall, Maria Assumpció Raventós, Josep Uclés i Joan Pere Viladecans. Genovart exhibia uns paisatges singulars configurats dins el rigor geomètric, per inserir-hi figuracions emocionals, creant un món on la figura i l’abstracció s’interrelacionen, fins a ser una qüestió única. Pladevall s’expressava des de l’escultura, tot partint d’un procés de percepció i sensibilització per a recrear. Raventós des del tapís, ens mostra la continuïtat de l’Escola Catalana de Tapís de Sant Cugat, però amb un valor afegit molt seu. Uclés, des de plantejaments surrealistes, crea entorns màgics on els personatges desenvolupen les seves pròpies aventures. I Viladecans presentava també una temàtica suggerent, un nou camí que sense deixar els seus antecedents, segueix per camins prometedors. L’exposició tingué lloc a la Sala I, mentre que a la II es podia veure part del fons d’art.

El mes d’octubre s’oferia una exposició monogràfica de Maria Assumpció Raventós. L’artista, gran coneixedora de la tècnica del tapís, mostrava una obra molt lligada a la natura, representada amb esplèndids relleus i riquesa de colors. La seva obra obté la immediata atenció de l’espectador, que se sent atret tant pel que fa al plantejament, com a l’elaboració. L’exposició contenia un total de vint tapissos murals, que ens mostraven una vegada més el seu llenguatge propi que li ha valgut ressò internacional. Com diu el crític d’art J. Corredor-Matheos, les creacions tèxtils d’ A. Raventós són una obra del nostre millor art i la converteixen en una de les grans figures del tapís contemporani. L’exposició es pogué veure a la Sala I i a la Sala II hi havia fons de galeria.

El mes de novembre es presentava a la Sala I una exposició de l’artista local Javier Lorén, que duia per títol "Zona de mares". La seva obra té com a nuclis centrals la forma i la figura, a través de les quals manifesta una força de concentració pictòrica, en un determinat context explicatiu de color, que hi aporta uns significats i una ordenació plàstica. Els factors espai i temps la configuren: el temps es refereix a l’objecte descrit, la idea es representa estàticament en un espai teatralitzat. Les formes escollides per a una composició queden valorades per si mateixes, produint una unitat en un espai concentrat per les dimensions que el limiten.

Coincidint amb aquesta exposició, es presentava a la Sala II la primera carpeta de gravats que editava Canals, en col·laboració amb "Binomi Obra Gràfica" . "Sant Cugat sis" era el títol de la carpeta de sis gravats, on es recollia l’obra gràfica original de sis artistes locals: Javier Lorén, Mercè Atienza, Carles Briega, Josep Canals, Àngela Merayo i Jaume Carod. "Sant Cugat sis" era una edició limitada de cinquanta carpetes de sis gravats cada una, numerats i firmats pels propis artistes. Sis gravats que corresponien a sis estils diferents. La carpeta es presentà el dia 28 d’octubre al Saló de Sessions de l’Ajuntament de Sant Cugat. Els sis artistes lliuraren a l’alcalde de la ciutat Sr. Joan Aymerich, un exemplar d’aquesta edició limitada, com a donació a la ciutat. Posteriorment fou presentada als mitjans de comunicació.

A partir d’aquest moment, la Galeria edita una obra gràfica de qualitat dels següents artistes: Tharrats, Viladecans, Grau Garriga, Argimón, Fita, Avilés....

El mes de desembre es podien veure les escultures de l’artista Francesc Anglès en totes dues Sales. "Presència d’absents" era el títol de la mostra, la primera exposició escultòrica que s’exhibia amb la particularitat del material: totes les peces eren d’escaiola. En total eren vint peces, totes de color blanc original, de diferent temàtica: figures de format natural al·legòriques a l’esportista o immortalitzant Miles Davis, i objectes de la realitat quotidiana amb suports reals, que corresponien a la seva última etapa creativa. En aquest cas l’artista utilitza els objectes que ens resulten quotidians, per tal de captar el més inèdit i anecdòtic. Noves expressions que potser ens passarien per alt, i a través de les quals l’autor es comunica amb el públic, deixant ampli marge a la llibertat d’interpretació: "...que cadascú interpreti el que més desitgi". "...Tinc un llit de matrimoni desfet, que pot fer pensar en una nit d’amor o en un còlic nefrític...".

El gener de l’any 1989 s’inaugurava una exposició de Paco Simón a la Sala I, la mostra número quaranta de la Galeria, mentre que la Sala II quedava conformada ja definitivament com un espai reservat en permanència per al fons d’art. L’obra de Simón reunia sobretot acrílics sobre tela, guaixos i litografies d‘una temàtica figurativa i cubista, amb objectes i personatges reals i quotidians, tractats d’una forma imaginativa i lúdica, tant en el color com en la manera de tractar el tema. Aquesta figuració expressiva de formes gestuals i trets específicament contemporanis, impacte l’espectador pel que fa a la visió fragmentada dels temes escollits i el "toc vital". Segons el Diari de Barcelona: "La seva obra té certs tons "fauves" i "pops", que impacten visualment però no acaba de fascinar del tot l’espectador. És com si en el fons dominés la façana de dissenyador, per sobre de la de pintor, amb tot el que això implica de domini de la raó, de planificació per damunt de l’atzar i de la troballa casual i espontània".

El mes de febrer, i sota el títol "Quadern Verd", es presentava el monogràfic número 6 de la col·lecció "Estudi d’Artista", amb un pròleg de Josep Miquel García sobre l’obra de l’artista Joan Pere Viladecans. La mostra reunia un total de deu pintures i dotze dibuixos preparatoris, que reflectia la preocupació que sent el pintor pel tema ecològic i que es volia identificar amb un corrent de simpatia a favor d’allò natural, pur, incontaminat; però no acaba aquí la lectura del seu art.

És una mica un quadern de camp, de referències al món rural, al món de la flora i de la fauna, però sempre confrontats amb l’aspecte ciutadà, urbà, com diu el propi autor. Hi ha tota una iconografia pròpia de Viladecans, que agruparia des de signes de naturalesa animal, objectuals, geomètrics...que més enllà del seu anecdotisme o versemblança amb la realitat assumeixen un sentit metafísic dins del tot.

El mes de març s’exhibia una mostra de pintures de l’artista José Carlos Balanza. Presentava pintures simbòliques de complexa lectura, on predominen els colors freds i el blanc, que usa per moviments de rotació; matèria en joc constant segons el setmanari El Punto. El llenguatge que fa servir l’artista és conseqüència del neoplasticisme com al·lusió a l’element plàstic renovador, i als seus treballs alena una espècie de purisme metafísic. Les teles semblen teixides més que no pintades, amb el resultat visual de paroxisme.

Durant tot el mes d’abril s’exposaven pintures de l’artista gironí Domènec Fita. La Galeria edita en aquesta ocasió el número 7 d’"Artistes d’Avui", amb pròleg de Conxita Oliver. Aquest és el monogràfic que completa la col·lecció. Un total de disset pintures realitzades amb pols de resines d’epòxids, sobre planxa de ferro, cuites a 200 graus; una nova experiència basada en materials industrials. L’artista experimenta contínuament amb temes, materials i recursos tècnics. Fita és un innovador que aprofundeix en el concepte i busca en el seu formalisme cossos i expressions abstractes. Per això el seu llenguatge s’enriqueix de lletres, paraules i de frases, ja sigui amb llenguatge prosaic o poètic.

El mes de maig, un altre artista gironí exhibia les seves pintures a Canals, Galeria d’Art. Daniel Lleixà ens mostrà obres inèdites en una exposició titulada "Retrats Imaginaris d’un Personatge Inexistent". Amb aquest motiu es va presentar el llibre "Lleixà, l’home i l’artista. Vivències personals, entorn social i iconologia" d’Isidre Vallès i Rovira. La presentació del llibre anà a càrrec de la crític d’art Maria Josep Corominas, la qual destacà l’evolució de l’obra, estructurada en sèries, tot qualificant-la de seductora.

L’obra de Lleixà està plena de joc, d’ironia i és d’una gran precisió detallista. La necessitat del joc dialèctic entre realisme i ficció i la incidència de l’atzar en la creació, són clars exponents de la seva obra. El quadre s’alimenta d’elements quotidians, de circumstàncies atzaroses, d’intencionalitats, de màgia en línia amb la realitat viscuda.

El mes de juny de 1989 es presentava l’exposició quaranta cinc de la galeria amb obra d’Alibau, que bàsicament ens mostrava dos tipus de peces: els treballs amb fibra de cel·lulosa i els pastels. Ambdues tècniques dominades pels principis de l’informalisme, en el sentit de no pretendre altra cosa que jugar amb les formes, els colors i les textures. Els pastels representen la reacció amb una tècnica també immediata; obres de tonalitats més aviat apagades, en què el grafisme hi sol deixar la seva empremta. Segons el Diari de Barcelona, "..potser el més interessant de Salvador Alibau en aquesta exposició són les superfícies mòbils (...) superfície per la qual sembla haver-hi passat el temps i en la qual la sensibilitat de l’artista es fa palesa, més que en qualsevol altra de les seves obres anteriors".

La Galeria finalitzava el mes de juliol la temporada artística, amb la col·lectiva "Joves Creadors", formada per l’obra de sis artistes joves: Nomi Bogdanov, Anna Boixeda, Martín Carral, Joan Comajoan, Lligades-Pujades i Carles Roig.

Bogdanov reflectia el moviment que és present en totes les coses, fent transparències i organitzant grans taques o punts de colors, per tal de compondre sobre la tela. També s’hi trobaven signes cal·ligràfics molt personals. "Textura d’un idioma íntim". Boixeda presentava les seves últimes pintures plenes de color, en què els temes quotidians eren tractats de manera informal i molt creativa.

Carral centrava la seva obra en la temàtica d’estructura de ciutat subterrània, de túnels i plataformes metropolitanes, amb colors negres i absència de llum. Comajoan té una obra d’arrels mediterrànies, on es recull tota la tradició matèrica de les últimes tendències plàstiques, per presentar-nos tot un món ple de simbologies. Lligades-Pujades era l’únic escultor participant d’aquesta col·lectiva. La seva obra és gairebé tota realitzada amb ferro, que l’artista tracta en l’espai amb buits i plens perfectament combinats, en un intent de plasmar un equilibri entre contraris. Roig estableix en la seva pintura un diàleg entre diferents signes, els quals ens transporten a un món personal en què els colors marrons, negres i blancs conformen la grafia de l’esperit, del somni.

QUARTA TEMPORADA
1989 - 1990

El mes de setembre, concretament el dia 15 fins al 18 d’octubre, amb motiu del tercer aniversari, s’inaugurava la temporada amb una exposició titulada "Terres". Un muntatge de la crític d’art Pilar Parcerisas que consistia en la presentació de les obres de Xoan Anleo, Ernest Altés, Rosa Amorós, Elisa Arimany i Benet Ferrer. Alguns d’aquests artistes procedien de l’àmbit ceràmic, i altres de l’escultura. En l’exposició formulaven noves propostes artístiques que demostraven l’existència d’uns punts de confluència entre la ceràmica i d’altres opcions artístiques com l’escultura. El títol "Terres" fa referència al diàleg constant que s’ha establert entre el material-terra i l’escultor. A la base de moltes escultures modernes hi ha hagut inicialment una terracota. La terra, la ceràmica, pren en aquestes obres un sentit únic; és un mitjà d’expressió més però fonamental en la seva trajectòria.

Ernest Altés procedeix de la pràctica de l’escultura i si en les escultures fa servir pedra, basalt i formes dures i contundents, amb les terres cerca d’experimentar, amb l’aparença de les formes toves, tancades i obertes, un diàleg amb l’espai. Xoan Anleo opta per una visió molt experimental de la ceràmica, atorgant un paper principal a l’aspecte material de la terra. Rosa Amorós s’arrela en el passat formal i simbòlic, per mitjà d’uns temes escultòrics plens de ressons ancestrals; relacionant les seves peces amb rastres funeraris, ex-vots i d’altres ofrenes, en una obra de vocació escultòrica molt personal. Elisa Arimany té una particular filosofia sobre la terra i la ceràmica. Les seves últimes obres es relacionen fàcilment amb el món de l’arquitectura i la construcció. Realitza un gran treball sobre la textura, tot establint una total comunió entre terra i natura. Benet Ferrer, sempre des d’un discurs crític respecte del convencional sentit d’arts decoratives, atorgat a la ceràmica, proposa una mirada eclèctica sobre estils i estètiques anteriors. Cada una d’elles, des d’òptiques diverses, arriben a solucions personals sota el pretext de la utilització lliure i creativa de la terra.

El mes següent, el 20 d’octubre de 1989, es presentava novament una exposició de l’artista Tharrats, que es podia veure fins al 30 de novembre. Amb aquesta exposició s’iniciava la col·lecció de monografies "Estudi d’Artista". L’exposició s’inscrivia dins el cicle "Tharrats al Vallès", que incloïa dues exposicions ubicades al Centre Cultural de la Caixa de Terrassa de la mateixa ciutat i a l’Escola Superior de Disseny Tèxtil de Sabadell. El mateix Tharrats manifestava, en la inauguració de la mostra de Sant Cugat, la seva satisfacció pel fet de ser factible la realització d’aquest projecte, favorable a la descentralització de l’art.

L’exposició presentava un total de vint obres recents sobre tela i dibuixos, del període 1981-1989, tot això dins una línia continuïsta respecte els seus treballs anteriors; sempre dins d’una constant recerca d’un llenguatge propi, com deia Anna Guasch al Diari de Barcelona. Entre el Tharrats de l’exposició a la Galeria Canals, amb obres fetes bàsicament a partir del procés del collage, i el Tharrats històric, no hi ha gaires diferències. Diríem a primera vista, que les maculatures són fruit d’una tasca de recerca de noves vies d’expressió, dins de l’informalisme vigent en aquells moments i que els collages dels anys 80 són exercicis dins d’unes mateixes pautes formalistes.

El mes de desembre es presentava una interessant exposició de l’artista Ràfols Casamada, que es podia visitar del 15 de desembre al 15 de gener de 1990 i es titulava "Àlbum de Taller". En ella es mostraven una sèrie de dibuixos, fets sobre paper amb llapis de color negre i aquarel·la. Sovint els dibuixos de Ràfols s’enriqueixen amb matisos en algunes zones, que pinta amb aquarel·la. Aleshores, el negre es difon amb el blanc del paper i pren tonalitats grisoses. En els seus dibuixos hi són presents línies de lleugera insinuació, de tempteig, sense pretensió d’arribar a ser res, però que a vegades ens mostren un verisme que mai abasten els seus quadres. Aquesta era una mostra de rara bellesa, en la qual s’imposava el serè equilibri que caracteritza l’artista i ressaltava al mateix temps un cert titubeig: un incontrolat impuls propi del dibuix de taller.

Del 15 de gener al 8 de febrer s’exhibia una important mostra d’obra de petit format de l’avantguardista Josep Grau Garriga, el conjunt de la qual recollia el monogràfic "Estudi d’Artista", editat en aquesta ocasió. Aquesta constituïa l’exposició número 50 de la Galeria.

En aquestes obres de petit format s’hi podia veure el tret més característic del seu estil: la síntesi entre matèria tèxtil i la tradicional manera de fer pintura. Grau Garriga crea un món molt particular expressat mitjançant la pintura, el dibuix, el collage, l’escultura i els environaments. Amb aquest joc entre pintura i matèria tèxtil, aconsegueix un llenguatge equilibrat amb un vocabulari molt ric.

Amb paraules d’E. Manzano (ABC):"...l’efectivitat resulta la nota dominant d’aquesta exposició; les peces són per l’autor petits records, petites sensacions que formen part de la mateixa investigació pictòrica; uns relicaris que, per l’artista, no podien haver trobat un lloc més idoni que la seva ciutat natal, per ser exposats per primera vegada".

Durant el mes de març de l’any 1990 es presentava l’obra recent de l’artista Àlex Nogué. La seva obra es basa en una elaboració marcadament sintètica, de referències simbòliques. Mostrava uns treballs poètics, inèdits, i al mateix temps agressius, que no deixen mai indiferent l’espectador. Aquesta exposició connectava amb l’etapa de principis dels 70, en què l’artista treballava a partir d’uns plantejaments estrictament conceptuals, i en algun cas, amb un contingut de referències procedents del dadaisme. El tema de fons de l’exposició era buscar els límits de la pintura, tant pel que feia a la utilització dels materials, contradictoris entre si, com a la persistència del "temps" com a contingut pictòric.

Segons Anna Guasch (Avui): "la seva formalització és dura i recorda els corrents neominimalistes de l’inici de la dècada dels 90".

El dia 3 d’abril s’inaugurava a la Galeria uns mostra dels autors que es presentaven a Art London 90: Avilés, Codina-Esteve, Tharrats i Josep Bofill, que es perllongà fins al 16 de maig. L’obra de Codina-Esteve era una penetrant exploració del sentit de l’ésser humà i de l’espai, aconseguint un producte final molt elaborat i suggeridor d’un món màgic i misteriós. Bofill mostrava la seva última mostra escultòrica, on vèiem un gran interès i una especial atenció per l’ésser humà, dins de tots els camins de l’expressió, en què s’hi reflecteix la pressió social a què és sotmès l’individu. La seva obra es mou entre la figuració i les formes abstractes, que expliquen d’una manera simbòlica la situació i les circumstàncies que condicionen aquest ésser humà. Les obres de Tharrats eren un camí cap a l’espai: explosions còsmiques, trossos apassionats, utilitzant la tècnica mixta amb paper. Les pintures que presentava Josep Ma. Avilés eren estructurades en dues zones: una l’arqueològica, que reviu els rastres del passat (pedres...) i l’altra que és una zona oberta cap a l’infinit i l’espai indeterminat. Amb aquesta contraposició, Avilés feia una reflexió sobre l’univers i l’home, sobre el passat i el futur. Pintures a l’oli on, a més, afegeix altres materials que enriqueixen la seva obra.

El mes de maig s’exhibia una mostra de l’obra de l’artista francès Daniel Tillier, consistent en un conjunt d’obres que s’inscriuen en el corrent anomenat informalisme abstracte. Aquesta mostra era d’intercanvi amb la Galeria Michael Guinle.

La pintura de Tillier tenia dues direccions que cal remarcar: per una banda el "mot" i per l’altra la "pintura". Mentre que el "mot" era atacat des de les lletres, les paraules i els signes de grafit, el qual provoca un interrogant sobre el material i el color, la "pintura" degenerava ella mateixa en colors, i el conjunt de tots dos elements creava un humor particular.

El dia 8 de juny s’inaugurava una significativa exposició col·lectiva d’art d’avantguarda, que es va poder veure fins al dia 22 de juliol, data que clausurava la temporada artística. La mostra estava formada per obres de: Hans Hartung, Rafael Canogar, Modest Cuixart, Man Ray, Joan Ponç, Miquel Barceló, Picasso, Antoni Clavé, Tàpies,Oteiza, Tharrats, Miguel Condé, Miró, Castillo, Lam i d’altres. Alguns d’ells són membres de grups com El Paso o Dau al Set. En aquesta mostra també es podia veure el treball realitzat per artistes que en els anys 50 van participar a l’Escola Catalana de Tapís de Sant Cugat.

El títol de l’exposició era "Avantguardes Històriques". Hans Hartung és un dels impulsors de l’informalisme. Rafael Canogar fou un dels fundadors del mític grup El Paso. Modest Cuixart, Joan Ponç, Tàpies i Tharrats ho foren del grup Dau al Set, i han destacat amb llum pròpia dins del panorama plàstic. Man Ray és un genial fotògraf nordamericà que visqué intensament els moviments surrealista i dadaista. Picasso ha estat definit com el gran geni del segle XX i la seva transformació i influència en el món de l’art encara avui té ressò. Antoni Clavé és un català universal de qui recentment es va realitzar una important exposició al Palau Robert de Barcelona. Oteiza, escultor basc que ens apropa tota l’expressivitat d’aquesta manifestació artística. Miquel Barceló, de plena actualitat, que tot i la seva joventut ha arribat a ser un dels primers puntals de l’art internacional. L’exposició serví per clausurar la temporada, tot coincidint amb la inauguració a Sant Cugat de la setena Mostra d’Art Contemporani Català, així com la inauguració a Begur (Girona) del Museu d’art Contemporani de la Costa Brava, promoguts per aquesta galeria.

CINQUENA TEMPORADA
1990 - 1991

El 14 de desembre de 1990 s’inaugurava la temporada amb una exposició commemorativa del quart aniversari de la Galeria. L’exposició d’obertura es podia visitar fins a finals d’octubre, i era una col·lectiva de tots els artistes que la sala promogué a nivell internacional, tant pel que fa a joves figures com a figures reconegudes.

Sota el títol "Els nostres artistes a Fires Internacionals" s’acollien obres de: pere de Ribot, Grau Garriga, Cuixart, Muxart, Carod, Amèlia Riera, Josep Uclés, Marianna Escribano, Balanza, Carral, Àlex Nogué, Alibau, Tharrats, Bofill, Avilés i Codina-Esteve. Els artistes aquí ressenyats eren alguns dels qui havien participat a les fires d’art internacionals més conegudes: Arco a Madrid, Interarte a València, Lineart a Gant (Bèlgica), Art Joction a Niça (França) i Art London a Anglaterra, des de l’any 1986 fins l’any 1990.

Del 6 de novembre al 8 de desembre s’exposava a la galeria una mostra individual de l’artista Pere de Ribot, que es recollia en el número 3 de la col·lecció "Estudi d’Artista". La seva pintura fa participar d’una forma permanent l’espectador, que es desplaça d’un costat a l’altre del quadre per a veure les diferents lectures que donen les seves perspectives. Cal destacar en la seva obra una gran imaginació a l’hora d’impostar uns colors en les seves gammes de marrons i grisos que, degudament emprats, arrodoneixen l’atmosfera que l’artista ens vol transmetre.

El mes següent, concretament el dia 11 de desembre i fins al dia 11 de gener, s’exhibia una exposició monogràfica de Josep Uclés. Els quadres que presentava contenen tot allò que de simptomàtic té la seva obra: rostres, animals, fruits, arbres i vegetació, caps, construccions i escrits insòlits. La seva pintura es pot qualificar de surrealista de finals de segle. Partint d’una atmosfera daliniana actualitza les seves figures, moltes de les quals tenen una referència clara a molts tipus socials actuals, com ara els punkies. El color és una altra de les seves grans característiques: quasi totes les obres exposades tenien un fons blanc grisós sobre els quals hi presenta les seves peculiars figures, icones de colors verds, blaus i grocs pastel i figures humanes de carregat sentit eròtic.

Modest Cuixart fou l’artista que inaugurà l’any 1991, amb una exposició de les seves obres més recents: els olis, realitzats sobre tela i paper, pintats entre 1989 i 1990, que es podia visitar del 25 de gener al 28 de febrer.

Cuixart és un autor d’un tipus d’obra de denúncia de la societat en què viu, que constitueix alhora la seva font d’inspiració. El seu treball és una síntesi entre l’expressionisme simbòlic-figuratiu d’imatges humanes i qualitats cromàtiques que sempre li han interessat. "En la meva obra -deia el propi artista- s’hi troben per tot, crec jo, dades sobre una civilització extraviada, desoladora, i aquestes ruïnes del que va ser nècia esplendor".

Dotze obres que s’allunyen del prototipus realitzats en els últims anys. "Els caps de dones, de colors vius i decadents barrets, donen pas a uns personatges monstruosos i deformes que no refusen la incorporació de la matèria; aquí trobem de nou un Cuixart inventiu, creador de formes, ric en recursos" en paraules de Francesc Miralles a La Vanguardia.

El mes de març s’exposava la mostra seixanta titulada "Subirachs obra sobre paper", exposició que es va poder visitar fins al mes d’abril i estava integrada per dibuixos i gravats sobre paper, realitzats per l’artista Josep Ma. Subirachs durant els últims tres anys.

Paral·lelament l’espai d’art de la discoteca Chic oferia una exposició de gravats del mateix artista. Aquest és un espai que des de fa un any gestiona aquesta galeria amb obra sobre paper.

Subirachs és un dibuixant conscient, ja que en els seus dibuixos s’hi troba tota la gènesi de la seva tasca, sigui quina en sigui la dimensió. En aquesta dibuixos es pot apreciar, igual que en tota la seva escultura, una evolució des d’un primitivisme a l’abstracció geomètrica, passant per fases diverses, informalisme, composició geomètrica. En paraules de El Punto, els dibuixos de Subirachs contenen una figuració que en ocasions acusa una aproximació barroca.

Del 9 d’abril al 15 de maig es presentava una mostra individual de l’artista Daniel Argimón, amb un total de vint-i-dues obres. La seva producció gaudeix d’un cromatisme blavós comú i es basa amb la utilització d’elements extrapictòrics, mitjançant tècniques de collage. Aquestes obres eren realitzades entre final del 1990 i principis de 1991. Argimón és un dels artistes més destacats en la utilització d’un llenguatge informal, al mateix temps que és influït en la seva etapa juvenil per Tàpies. Després d’aquest, és el més destacat investigador sobre el llenguatge informal. Argimón representa també un esperit inquiet pel que fa al tractament de la matèria, de l’objecte i d’elements quotidians i rudimentaris en una obra molt estimulant.

El dia 17 de maig s’inaugurava una exposició de pintures de l’artista barceloní Josep Ma. Avilés, en motiu de la qual la Galeria editava un monogràfic escrit per Josep Ma. Cadena. Els treballs d’Avilés es distingien per l’interès de la textura de la matèria, com element protagonista de les seves obres, en les quals predomina la combinació de sienes, ocres, blaus i blancs, i esporàdicament, els vermells i carbasses. El pintor utilitzava també la figura del mur com una característica constant de la seva obra. Es diu de la seva obra que estableix una perfecta relació entre la matèria i l’esperit, que resumeix tot un món particular, on l’espai i la profunditat juguen un paper plàstic molt interessant.

Des del 20 de juny fins al 12 de juliol i tot coincidint amb la Festa Major de Sant Cugat, s’exhibia una de les primeres mostres d’art jove d’autors danesos, que es poden veure a tot l’estat espanyol. L’exposició constava de l’obra de Michael Petersen i Raimo Pelkonen. La inauguració va ser presidida per una representació del cos diplomàtic amb seu a Barcelona, en les persones del cònsol de Dinamarca, Sr. Gunner Larsen, la vice-cònsol Sra. Bitthe Munkherjee, i l’agregada cultural del consolat danès Sra. Mini Andersen, com també la Sra. Sílvia Flury, representant les autoritats locals.

De Petersen, el crític danès Anders Kold deia: "L’obra de Petersen és molt propera a l’expressionisme europeu de postguerra, especialment d’Asger Jorn. Però el resultat és original i el fet que cada fenomen i cada problema estètic s’ajuntin en una forma comuna que apunta a un mateix punt de partida, és essencial per a la qualitat de les seves pintures. Així, per exemple, en l’obra de Petersen s’hi troba de forma literal un "dalt" i un "baix". En l’espai pictòric, on el centre és el més clar i els extrems més foscos, l’artista treballa segons una antiga tradició: l’home és l’element central, i sempre està assetjat per l’espai infinit".

L’obra de Pelkonen recull tota una sèrie de tradició plàstica nòrdica on la tela agafa volum, arribant en moltes ocasions al joc lúdic de la pintura-petit relleu escultòric. Els seus colors freds però plens de lluminositat, on predomina el blau, ens apropen a la llum d’aquests països del nord d’Europa. La tècnica més emprada per l’artista és la pintura a l’oli, treballada amb una subtilesa que ens apropa a una obra freda on l’emoció és quasi continguda, i que contrasta enormement amb l’art mediterrani.

Com a final de temporada es presenta, del 12 al 31 de juliol, una exposició col·lectiva sota el títol "L’Avantguarda de Sant Cugat", en la qual es pot veure obra de la més jove avantguarda d’aquesta ciutat vallesana: Carmen Anzano, Mercè Atienza, Jaume Carod, Martín Carral, Neus Colet i Àngela Merayo.

Carmen Anzano ens mostra l’interès per la forma i el color, apropant-nos d’una forma poètica al món de referències orgàniques i a vegades al món tridimensional. Anzano és l’única representant de l’estat espanyol seleccionada per representar el nostre país en la trobada internacional "Art Triangle" que dirigeix el reconegut artista Anthony Caro a la ciutat de Nova York. L’obra de Mercè Atienza mostra una preocupació pels orígens de l’ésser humà i la vida. L’acte creatiu hi és constant, transformant o decidint la narració plàstica. Jaume Carod ens mostra una pintura intimista de colors sobris, que ens apropen a unes formes simplificades partint de la línia, i ens endinsen en un món anímic, de marcat accent místic, dada característica en l’obra d’aquest artista. Martín Carral presenta una obra que versa sobre els conceptes d’espai i temps dintre de la pròpia forma. Guanyador del Premi de Pintura Ricard Camí 89 de Terrassa, ens presenta la seva més recent producció plàstica, en la qual a partir de les seves estructures en la poètica de l’industrial, l’artista se centra en un món en què la quasi absència d’elements i color, materialitzen una simplificació radical, que ens apropa en certa mesura al món minimalista pictòric. Neus Colet és una escultora que ha evolucionat partint d’una anàlisi sobre objectes quotidians, tot palesant un influx del disseny industrial. Crea objectes i artefactes mòbils amb un gran sentit lúdic i irònic, destacant l’aspecte absurd dels objectes funcionals. Àngela Merayo mostra una sèrie de pintures a la cera sobre paper, on representa amb signes al·legòrics les variacions de la complexa activitat humana.

CINQUENA TEMPORADA
1991 - 1992

El dia 10 de setembre de 1991, amb l’exposició seixanta cinc, s’inaugurà la cinquena temporada, tot celebrant cinc anys d’art contemporani a Sant Cugat. Per una galeria d’art, celebrar el seu cinquè aniversari és molt important, ja que és donar un pas endavant amb la seva consolidació. Per aquest important esdeveniment, Canals oferia una acurada mostra de les pintures i dibuixos de Josep Guinovart.

En commemoració del cinquè aniversari es podia veure, del 10 de setembre al 13 de novembre, una important exposició d pintures recents d’una de les primeres figures de l’art contemporani català, JOSEP GUINOVART.

L’exposició recollia bàsicament dues sèries, la de "L’escultor imaginari" (basada en un text de G. Papini) i la de "Les flors de la llei", a més de peces aïllades, de les qual destacaven les realitzades sobre paper-relleu. Les dues sèries tradueixen el llenguatge innovador del pensament plàstic de l’artista, però potser les obres de la sèrie "Les flors de la llei" plantejaven més novetats dins el llenguatge poètic guinovertià que, a més de les terres, fustes i troncs recremats habituals, s’hi afegien elements d’una iconografia quasi pop: senyals de circulació, l’artificiositat i convencionalitat dels quals xoquen amb els elements i tonalitats naturals de la seva plàstica; metàfora de la dialèctica i joc dels contraris que defineix la vida, de l’abisme entre naturalesa i artifici, utopia i realitat, raó i instint. La sèrie es componia de tres quadres de gran format, d’un informalisme matèric tenyit d’una gamma càlida, confeccionat per diversos elements de collage.

En la sèrie de "L’escultor imaginari", que tradueix plàsticament "La nova escultura" de G.Papini, interpretava l’art com un pas de la immobilitat a l’efímer, a través del fum, com l’impàs d’una matèria que, trastocada per l’art, esdevé quelcom diferent més subtil. Ambdues sèries incideixen en el fons amb el tema de la llibertat, a partir de diferents possibilitats d’experimentació de llenguatges plàstics.

En motiu d’aquest aniversari Guinovart realitzà un cartell commemoratiu i la Galeria edità un monogràfic que recollia un resum dels cinc primers anys de la trajectòria artística de Canals, galeria d’art.

Del 22 de novembre al 9 de desembre es podia veure l’obra recent del pintor Xaus. Inspirada en el túnel de Vallvidrera. Xaus mostrava la sèrie "Túnel d’Autopistes", caracteritzades per una pinzellada lliure i gestual, de colors violents i purs, d’un expressionisme directe, aparentment primitiu. A través de la força del color i el vigor del traç expressava tota la força de les passions humanes, resultant una pintura de gran vitalitat.

Durant el mes de desembre, dins la nostra habitual línia d’experimentació i risc envers l’art d’avantguarda, apostem per una nova experiència a fi d’apropar l’art al públic en general, lluny dels circuits elitistes on habitualment s’exhibeix. En aquest sentit contactem amb el supermercat de queviures Vilaró, situat a la plaça Octavià, per vendre obres d’art a preus econòmics juntament amb els seus productes habituals, amb un total de 600 obres de 30 artistes. Aquest primer Mercat d’Art de Sant Cugat s’inspirava en una idea sorgida fa temps a Europa, d’oferir un espai alternatiu dedicat a la venda d’obres d’art, amb l’objectiu d’arribar a un públic majoritari. L’obra que es podia trobar al centre comercial no tenia res a veure amb el contingut de les exposicions de les galeries d’art, en tant presentava obra menor: esbossos, dibuixos, proves de quadres però també obres mestres , és a dir, originals i litografies. Aquesta iniciativa anomenada "Mercaart", oferia la possibilitat d’adquirir de manera fàcil i a preus assequibles obres d’autors joves.

Un altre pes fort del món de la plàstica contemporània catalana oferia una mostra multidisciplinar que, sota el títol de "Tàpies, pintor, gravador i bibliògraf" aplegava una trentena d’originals, obra gràfica i llibres il·lustrats de l’etapa més recent. Constituïa una faceta poc divulgada d’aquest artista reconegut internacionalment, en incloure-hi alguns dels treballs de producció bibliogràfica. Per a Tàpies el llibre és molt més que un suport de textos i il·lustracions, és un símbol de cultura, és el reconeixement a una tradició artesana i artística. Ell sempre ha defensat una visió del llibre com una peça completa, com a objecte visual, com a suport de la contemplació i la meditació.

L’exposició es podia veure del 10 de desembre al 20 de febrer de 1992 i presentava com a primícia a Catalunya, després de l’èxit obtingut a la Fira del Llibre de Frankfurt, tres exemplars corresponents a tirades limitades: "La llum", llibre de 12 poemes de Pere Gimferrer, il·lustrats amb 8 aiguaforts originals de Tàpies; "Carrer de Wagner", llibre de poemes de Joan Brossa, il·lustrats amb gravats sobre vellut, i un text líric de Maria Zambrano. També incloïa "Art i espiritualitat", escrit pel mateix artista, que recull el discurs d’A. Tàpies quan se’l va nomenar doctor "honoris causa" per la Universitat de Barcelona, i alguns gravats que el 1992 formarien part de d’una àmplia mostra sobre l’obra gràfica de Tàpies organitzada pel Museu d’Art Modern (MOMA) de Nova York.

Del 21 de febrer al 13 de març l’artista barceloní Jordi Dedeu exposava una col·lecció de 13 escultures realitzades amb ferro, acer, coure, cera verge i parafina. Aquest jove artista compta amb un brillant currículum: fou becari de la Fundació Roviralta, havia col·laborat a Art Triangle Barcelona i havia estat ajudant d’escultura al taller del prestigiós escultor britànic Anthony Caro.

Jordi Dedeu articula peces metàl·liques, combina, recupera, recicla diferents materials, és a dir, manipula els materials manufacturats de manera que, sense perdre l’evidència del seu origen hi aporta noves qualitats, fins i tot, a vegades, contraposades. Uneix planxes i barres d’acer calibrat, que recorden construccions megalítiques, i deixa al descobert restes de soldadura i imperfeccions, de forma intencionada, com a part d’un tot orgànic, per a suggerir l’espectador. El resultat és una obra singular, innovadora i personal.

Les pintures de Josep Baqués constituïen la següent proposta, que es podia veure del 13 de març al 23 d’abril. La seva obra, de connotacions literàries, s’estructura amb formes geomètriques i al·lusions simbòliques de múltiples interpretacions. En el conjunt de la seva pintura s’observen trets de reminiscències renaixentistes que li dóna un caràcter molt personal, els temes cabdals de la qual són la composició i el color. Els motius representats solen ser figures humanes idealitzades i sovint els "Equus", al·ludint temes mitològics, amb un ús esplèndid i harmònic del color, on la textura constitueix també un factor important, com una forma subtil i decisiva de donar volum als plans desitjats.

Del 24 d’abril al 20 de maig s’exhibia l’última producció del pintor-escultor Rey Polo. Aquest artista barceloní, avalat per una sòlida carrera artística, presentava un art renovador i d’avantguarda confeccionat a partir de tres elements primaris: línia, superfície i color, amb què concebia una particular convivència d’interpenetració, on cadascun aporta la seva càrrega i als quals s’afegeix la vivència, tot elaborant un producte psicosomàtic. La seva pintura explosiva i violenta, a vegades, d’altres melanconiosa, combinava una gamma cromàtica nodrida quasi exclusivament dels grisos, sèpies i marrons, en les seves delicades tonalitats, contrastades per vibracions de rebel·lia continguda, segons expressava F. Valbuena.

Partint de l‘informalisme matèric Rey Polo ha seguit una línia constant d’experimentació artística creant un univers particular de mixtures de capes grumolloses, retorçats, clivelles sense concessió, ús de pasta acrílica, colorants i additaments químics, grafismes mixtos..., que ha portat a definir-lo com "un investigador de la pintura científica, missatger de vivències i filòsof constant", segons el crític Mateo Berruet.

L’escultor barceloní Josep Bofill constituïa la proposta artística que es podia veure del 21 de maig al 17 de juny. A partir d’una clara dialèctica entre el contundent realisme de la figura humana i l’abstracció geomètrica de l’entorn, Bofill subratllava, amb aquest explícit joc de contraris, la problemàtica existencial, social i espiritual de l’home contemporani immergit en un ambient agressiu i pertorbador, centrant-se en l’anàlisi de la profunditat de la psique humana. Com diu la crític d’art del diari Avui, Conxita Oliver, a manera de petites escenografies, les peces escultòriques, la majoria de les vegades, amb protagonistes aïllats i solitaris, semblaven representar cadascuna un drama existencial.

De factura clàssica, humanista, la seva escultura reflexiva i "introspectiva", que situa l’home en un context alienant, la majoria de les vegades, combina materials com el bronze, el ferro, l’acer inoxidable, el formigó, granit, marbre, o fins i tot roba, en un joc plàstic de textures i llum.

Des d’una altra perspectiva, la pintura de Joan Pere Viladecans, feia la seva pròpia reflexió de l’època contemporània amb una altre mostra individual a la galeria. Un total de 25 pintures, de diferents formats i tècniques, creades entre 1989 i 1992, corresponents a una etapa de més gran llibertat formal i expressiva d’un llenguatge més flexible i àgil, es podien veure del 18 al 9 de juliol de 1992.

Sempre partint d’elements quotidians de l’home i el seu entorn, el principal centre d’interès de les seves composicions és el diàleg civilització-natura, la preocupació ecològica, transformat plàsticament en colors vius, cridaners. Elements naturals, formes de les més diverses flora i fauna contraposats a figures geomètriques i senyals urbans, una metàfora de la tensió i violència del xoc d’aquestes dues realitats, difícils d’harmonitzar. Tècnicament treballa la matèria a base de gruixos de pasta de paper, pasta de cel·lulosa, acrílics i pigments, una matèria sensualment tàctil, que s’articula per un color artificial i elèctric, violent i angoixós que pretén intensificar l’expressió dels diferents canvis texturals.

Amb el lema de "A Sant Cugat, l’art es nota" aquesta galeria estimulava la ciutat amb un recorregut artístic per diferents espais d’art de diversos estils i tècniques, com a exponent de la vitalitat artística de Sant Cugat. Sota el títol d’ "Olimpíada d’art. Sant Cugat’ 92", Canals, galeria d’Art participava, juntament amb quatre galeries més (Rusiñol, Barnils, Privart i Novotel) en una exposició conjunta que s’ exhibia per primera vegada en el Centre d’Alt Rendiment (CAR), centre d’entrenament d’atletes olímpics. L’objectiu de la mostra era recuperar l’esperit de la Grècia clàssica, d’unir durant uns dies la cultura i l’esport, amb motiu de la celebració dels J.J.O.O. de Barcelona’92. L’exposició es podia veure del 10 de juliol a l’1 de setembre que també coincidí amb l’arribada de la flama dels Jocs Paralímpics a Sant Cugat.

Tharrats, Tàpies, Ràfols Casamada, Subirachs, Cuixart, Grau Garriga, Guitart o Pladevall eren alguns dels artistes exposats. Cada una de les galeries participants aportava una obra dels pintors elegits i al mateix temps exposava a les sales respectives altres peces d’aquests artistes. Constituí la primera experiència d’exposició conjunta que organitzaven les galeries santcugatenques per a celebrar la cloenda de la temporada artística.

Privart, Barnils, Sala d’Art i la sala d’art de Novotel eren espais que s’afegien a les sales ja existents a Sant Cugat, resultat de la iniciativa d’una proposta de Canals, galeria d’Art. A Privart s’exposava obra gràfica d’Argimón, Dalí, Grau Garriga, Ràfols Casamada i Tharrats.

Barnils, Sala d’Art (situada al carrer Rius i Taulet, també dirigida per aquesta galeria) presentava la mostra "33 de Sant Cugat", 33 creadors de diferents estils, la majoria pintors locals. Entre els artistes presentats, destacaven Martín Carral, Ma. Carmen Anzano, Sergi Barnils, Carles Briega, Teresa Farrés, J. Viñolas Rosa Nicolás, Josep Codó, Neus Colet i Ricard Sala . La sala d’art Novotel, també promoguda per Canals, Galeria d’Art, oferia l’obra gràfica de Josep Ma. Subirachs que exhibia litografies en relació al món de l’esport. Subirachs fou qui realitzà el cartell de l’"Olimpíada d’Art" de Sant Cugat que s’exhibia simultàniament amb la de les altres sales.

Canals, Galeria d’Art presentava els artistes Alibau, Avilés, Balanza, Cuixart, De Ribot, Fita, Guitart, Pladevall i Tàpies. Alibau mostrava una acurada obra de gran sensibilitat i lirisme, referida a la natura; Avilés insistia en les seves textures matèriques i composició estructural, de vestigis d’un món arqueològic; Balanza al·ludia al món matèric i mínimal que li és habitual; Cuixart hi participava amb la seva obra d’estil inconfusible, que li ha atorgat fama internacional i De Ribot, amb les ciutats i pedres d’un entorn on el color adquireix una nova importància; Fita, amb unes obres abstractes plenes de simbologia; Guitart, amb colors i símbols d’al·lusions quotidianes; Pladevall, amb escultures de petit format molt originals i Tàpies, que oferia la possibilitat d’admirar una obra d’un dels grans creadors internacionals de l’art contemporani.

SISENA TEMPORADA
1992 - 1993

Aquesta temporada artística s’inaugurava, com és habitual, amb una mostra col·lectiva que aconseguí agrupar quinze galeries de Catalunya i del Principat d’Andorra, per a la promoció de l’art jove contemporani.

15 galeries amb 15 artistes i 15 crítics inauguraven la temporada simultàniament el dia 20 de setembre’92, després d’haver-se presentat prèviament l’acte el dia 17 de setembre al Centre d’Art de Santa Mònica de Barcelona.

Amb motiu de l’exposició, anomenada genèricament "XV de XX", s’edità un llibre-catàleg que va coordinar la galeria Canals. El llibre, de gran format i luxosa presentació, compta amb una presentació del president de la Generalitat, Jordi Pujol i amb un pròleg d’Arnau Puig, president de l’ Associació Catalana de Crítics d’Art.

La mostra "Catalunya Art" volia ser una proposta descentralitzadora de l’art contemporani, en un primer intent seriós d’unir forces des de diferents àmbits artístics per a la difusió de l’art contemporani de cara al mercat únic europeu i per a remarcar l’existència de nous espais dedicats a l’art contemporani fora de les grans ciutats.

La iniciativa, organitzada per aquesta galeria, aglutinava 15 sales: Art Dama de Calafell, amb el pintor Didier Lourenço i el crític González Llàcer; galeria Canals de Sant Cugat, amb Sergi Barnils i la crític Conxita Oliver; galeria Enric Cassany d’Andorra la Vella, amb obra de Rezvan Kani i la crítica de L. Tiessen; galeria Fons d’Art d’ Olot, amb obra de Manera i Domènec Molí en la crítica; galeria Francesc Machado de Girona, amb obra de Servand i Rosa Gil en la crítica; galeria Dubé de Barcelona, amb obra d’ Ollé i el crític Abel Figueras; galeria Nova-3 de Sabadell, amb obra de Mari Cruz Serrahima i el crític Francesc Cutchet; Gastó, Sala d’art, de Terrassa, amb obra d’ Albert Compte i Fèlix Riaza en la crítica; Glòria de Prada de Barcelona, amb obra de Balanza i Josep Ma. Cadena en la crítica; Lemia Art de Sitges, amb obra de Fradogo i crítica de C. González López; M.A.P. Galeria de Barcelona, amb obra de Carmen Bueno i crítica de Gemma Romagosa; galeria Minerva de Mataró, amb obra de Joaquim Hidalgo i el crític Pere Pascual; galeria Palma Dotze de Vilafranca del Penedès, amb obra de Fèlix Plantalech i crítica de Francesc Miralles; galeria Prisma de Vilanova i la Geltrú, amb obra d’ Emili Valentines i crítica de Francesc Galí, i Sala Rebull de Reus, amb obra de Montesol i crítica d’ Oscar Fontrodona.

Cada galeria repartia l’obra de l’artista (amb format de 73 x 60 cm.) que la representava en les altres sales, amb la qual cosa, cada espai expositiu exhibia 15 peces de 15 artistes diferents, representatius de la plàstica catalana del moment.

Amb aquesta mostra la nostra galeria també commemorava el seu sisè aniversari, amb motiu del qual s’elegí la pintura de l’artista local Sergi Barnils. A partir de referències del món medieval, aconsegueix unes atmosferes peculiars i enigmàtiques en la seva aparentment simplicitat, que elabora amb una tècnica pacient i meticulosa, de superposició de capes de ceres tenyides, de contraposicions de transparències, de gratat i ratllat.

Del 3 al 30 de novembre s’exposava una individual del logronyès José Carlos Balanza amb una obra inscrita en l’informalisme abstracte, d’experimentació, que uneix la visió pictòrica amb l’ús de la matèria escultòrica.

El seu llenguatge expressiu combina l’olor de la fusta jove i acabada de polir amb la contundència de la pedra tallada toscament i el ferro, per deixar pas a d’altres materials com el paper, el plàstic i els pigments, en una gamma de tons ocres i blaus. Des d’un llenguatge creatiu molt sever, sap extreure expressivitat del gruix de la matèria que impacte per la seva força i contundència.

Com a cloenda de l’any 1992, al mes de desembre s’oferia una important mostra d’obra de petit format sobre cartró i paper de l’artista Amèlia Riera, considerada una de les pioneres de l’informalisme català.

Sota el títol genèric de "Sèrie Lectures" presentava una pintura metafísica, d’intrahistòria, de gran riquesa iconogràfica i força psicològica que es centrava en els llibres. Els seus quadres són una amalgama de pintura-arquitectura-escenografia teatral que juga amb la confrontació de l’espai il·limitat que contrasta amb la presència de petits objectes referencials simbòlics, que assenyalen contundentment l’absència de l’home. Pinta atmosferes fantasmagòriques, cambres aristocràtiques misterioses i gèlides, rígidament estructurades, travessades per incisions diagonals d’una llum irreal, com a múltiples variacions sobre el tema d’amor i mort , indissociablement units.

L’ambient de llànties vermelles dipositades a l’entrada de la galeria subratllava el misteri d’iniciar-se en aquest món secret que la "sacerdotessa plàstica" Amèlia Riera convocava, com a preludi de les pintures tenebroses de l’interior de la sala, a mode de vitrines oníriques enigmàtiques, juntament amb les quals també es podien veure dos dels seus cèlebres maniquís, dels conceptes d’Eros i Tànatos.

S’inaugurava l’any nou amb una exposició-homenatge de l’artista barceloní Fradogo a la nova Europa solidària de 1993 que sota el títol "Les 12 estrelles d’Europa", aplegava dotze personatges femenins representatius de cada país europeu, amb els corresponents trets diferencials. La proposta de Fradogo va ser inaugurada pel diputat del Parlament de Catalunya i president de la Comissió d’Afers Europeus, el santcugatenc Sr. Eugeni Pérez Moreno.

La seva pintura sensorial, vibràtil i dionisíaca, combina l’expressió psicològica a través de les formes en moviment amb els colors vius que filtren directament les emocions. Obra de ritmes contrastats, de gest arrauxat, d’una pinzellada ampla i vibrant sovint ombrejada, construeix les figures amb una sintaxi exacerbada, a partir de colors potents: vermells sonors, blaus sostinguts... El seu és un expressionisme que té reminiscències de Die Brucke, Nolde, Jawlenski i Kirchner però més harmoniós, sense aquella deformació i violència del traç.

Del 2 al 28 de febrer es presentava la pintura de Josep Ma. Avilés. Parteix de l’informalisme, de l’abstracció i del gust per la matèria, afegint-t’hi grafismes i signes per elaborar una pintura que, com diu Josep Ma. Cadena, es mou dins l’àmbit de la saviesa, però és instintiva. A partir d’un treball perfeccionista i de virtuosisme tècnic, Avilés retrata la consciència moderna, parla de les limitacions que ens condicionen (el mur és gaire bé constant en la seva obra) però apunta un sentit d’esperança de cara al futur. Es tracta d’una pintura que s’articula per estructures que divideixen el quadre en dos o més seccions: la inferior, sovint matèrica, símbol del més immediat, de la terra i del passat, i la secció superior referida a un ampli espai, l’espai utòpic, com l’obertura cap al futur; confrontació estructural que es reafirma per la confrontació del color: colors foscos -negres, grisos o marrons- que emergeixen de la part baixa del quadre (pesantor, mort) i s’eleven en colors més clars, sovint blanc, i alguna vegada rosa o vermell (esperança) però dins d’una austeritat elegant.

L’any 1993 fou declarat per la Generalitat de Catalunya "Any Miró" i el nostre espai d’art inaugurava el 20 d’abril una mostra de Domènec Fita, qui li brindava el seu particular homenatge amb una exposició titulada "Animalots" que es presentava simultàniament en dos galeries, Canals de Sant Cugat i Expoart de Barcelona.

Artista multidisciplinar, l’obra de D. Fita es caracteritza per una constant recerca i investigació dels temes, materials i tècniques, que defuig cristalitzar-se en un únic estil. A partir d’una teoria de la inseguretat, que dona valor als dubtes, errors i imprevistos, Fita s’endinsa en l’aventura de l’art, de la llibertat. En aquest cas, la sèrie "Animalots" aplegava un bestiari híbrid, realista i fantàstic, que comença per animals coneguts, identificables, fins a il·lustrar representacions més imaginatives i inversemblants. Aquestes pintures tenen l’origen en apunts de bloc, croquis, tan importants com la mateixa pintura, i no segueixen un mateix procés, sinó que a vegades domina l’aspecte tècnic i d’altres la imaginació. Per elaborar aquesta "fauna insòlita i suggestiva"(F. Miralles) utilitza diferents tècniques: ploma i tinta xinesa,, estilogràfica, pinzell i tinta xinesa, grafit, retolador, etc... i materials: sobre paper o tela.

L’exposició "Fita a Miró" que es podia veure durant tot el mes de març encetava el programa oficial de l’Any Miró amb un ampli programa cultural i artístic que al llarg de l’any es duria a terme, que incloïa set exposicions i cinc conferències-debat, en un intent d’apropar l’art de Miró i dels artistes contemporanis a amplis sectors de la ciutat de Sant Cugat. Una d’aquestes conferències la protagonitzava D. Fita el dia 17 de març en l’espai de la galeria, en què explicava els trets que determinen "l’estil mironià". Aquesta conferència coincidia amb la presentació del programa oficial de l’ "Any Miró" que es feu a la Generalitat, en què Vicenç Altaió, comissari de la celebració, destacava Sant Cugat com una de les ciutats més importants en el recorregut mironià del 93.

La comissió ciutadana de Sant Cugat (la principal impulsora de la qual fou la nostra galeria) va celebrar amb un sopar la presentació del programa. El menú consistia en plats elaborats amb productes genuïnament mediterranis i condiments que presentaven els colors bàsics, característics de la pintura de Miró, que s’afegia a una degustació prèvia del "còctel mironià" que un bar de Sant Cugat havia creat especialment per a l’ocasió.

El mes d’abril es podia veure l’obra recent del barceloní Carles Guitart, que constituïa la primera mostra individual d’aquest jove artista a Sant Cugat.

Implicat en la investigació i experimentació plàstica sense renunciar, però, al paper de l’art com consciència col·lectiva, Carles Guitart resta obert i atent als esdeveniments de l’atzar i se’n fa ressò a través de la juxtaposició de plans i relacions contrapuntístiques de formes i colors, que insisteixen en els blaus i els ocres. Presenta varietat de temes que van des de l’expressió de climes còsmics a climes humans, de sentiments, a partir de diferents objectes: elements de la natura, fulles flors o ales, figures geomètriques, preferentment el cercle, i esporàdicament elements gràfics, que conjuga amb colors freds i calents contrastats, veladures i d’altres solucions matèriques com gruixos, esgrafiats i rascats.

El dia 22 d’abril (?) Josep Royo oferia la segona conferència programada dins els actes de l’Any Miró. A "Miró i el tapís", J. Royo va parlar, entre altres coses, de la seva col·laboració de quinze anys de treball amb Miró.

La ciutat de Salou acollia la primera exposició oficial de l’Any Miró a les terres tarragonines amb la mostra itinerant "Royo a Miró" que es podia veure a la Torre Vella durant tot el mes de maig. El gruix de l’exposició constava d’un total de 30 obres tèxtils inèdites de gran format, 28 "sobreteixits" i 2 tapissos, la majoria de J.Royo, que incloïa una important col·lecció de 24 fotografies inèdites (de 50 x 40cm) de F. Català-Roca i de Carles Cabanas, de l’estreta col·laboració artística de Royo amb Miró.

L’exposició, organitzada per aquesta galeria, havia de seguir un recorregut itinerant per altres ciutats de Catalunya i Principat d’Andorra, sis en total, fins al gener de 1994, en què es clausurava a Sant Cugat.

Royo ha estat sempre capdavanter en la renovació avantguardista del tapís entès com una manifestació artística de primera magnitud, a patir de la qual ha iniciat nous camins d’investigació inexplorats, plens de possibilitats, fins a ser possible parlar d’un "art tèxtil". Com diu Conxita Oliver, en la seva trajectòria com a artista independent, Royo ha marcat una fita en el tapís contemporani d’una aportació radical, amb el qual ha aconseguit una expressivitat plenament contemporània, tot partint de la tècnica tradicional, en la qual el teler, l’ordit i la trama esdevenen els eixos fonamentals.

Royo opta aquí pel procés invers i des del tapís s’apropa a la pintura, amb unes peces que destrueixen la frontera entre pintura i escultura. La fase evolutiva que presentava llavors a Salou es caracteritzava per una barreja d’elements pictòrics i tèxtils sobre suport de cartró: cordes, cordills, llanes, materials com lli, el cotó, la seda, el sisal, el jute, el cànem, la crinera de cavall, trossos d’arpillera, d’espart fins a canyes o els pals de fusta juntament amb pintures acríliques i les coles i reïnes especials que cohesionaven els diversos elements.

La modulació tridimensional de les peces produïa un gran impacte expressiu i fins i tot dramàtic si s’hi afegien els treps esquinçats, esfilagarsats, cosits o recosits. El resultat variava entre la subtilesa d’unes peces i el barroquisme d’altres, depenent principalment del color i de la barreja d’elements.

Royo fou qui atansà Miró al món del tapís. A més d’una sòlida base tècnica - que els permetia fer tapissos d’enormes dimensions - Royo aportà les seves inquietuds renovadores en l’art del tapís, i Miró l’engrescava a fer les experimentacions més agosarades, incloent-hi els cremats.

Dins de la programació oficial de l’Any Miró, la galeria Canals oferia del 3 de maig al 15 de juny l’acte central de commemoració del centenari del naixement de Joan Miró: una interessant mostra de gravats de Miró, l’única exposició dedicada a l’artista que es podia veure a tota la comarca del Vallès.

Sota el títol "Miró gravador" s’exhibien un total de 22 gravats i litografies, realitzats entre 1950 i 1983, alguns dels quals havien estat objecte de difícil recerca. L’exposició fou ambientada i muntada sota la direcció de l’arquitecte Rafael Roca amb la voluntat de reconstruir l’ambient als estudis-tallers de Joan Miró, tant de Mallorca com de Montroig, i aplegava diferents objectes relacionats amb la idiosincràsia de l’artista. Volia ser un espai acollidor i casolà.

Cal destacar l’esforç descentralitzador de l’oferta mironiana fora de Barcelona que durant un any efectuà aquest espai d’art santcugatenc.

Dins la rica trajectòria artística de Joan Miró, el gravat ha estat un dels mitjans que li ha merescut especial importància. Des del 1932 que s’inicia en la tècnica de l’aiguafort de la mà de Marcoussis, del contacte i col·laboració amb Hayter, els tallers de Lacourière i Crommelynk i Dutrou, J. Fréulaut, E. Tormo...Miró enceta el camí del gravat en una llarga carrera d’experimentació i recerca expressiva visible en l’evolució de múltiples tècniques: la punta seca, el buril i l’aiguafort, el gravat de talla dolça, el gravat en coure, el gravat en sucre, el vernís bla, el gra de resina, l’aiguatinta (el 1947 enriquí i perfeccionà el gouache i l’aquarel·la, cosa que faria d’ell un gravador complert), el gravat en fusta, el gravat damunt cel·luloide...

El gravat representava per a ell "un mitjà d’expressió major, un mitjà d’alliberament, d’expansió, de descobriment" - segons confessà a Dupin -, un mitjà al qual arribaria, juntament amb la litografia, gràcies als poetes, pels diferents encàrrecs d’il·lustració de llibres que rebé.

Dins la mostra destacava la sèrie de gravats titulada "Rupestre" que, dins l’àmbit característic de Miró, recorda l’art ancestral de la pintura rupestre i conté negre amb diferents gruixos, i la sèrie "Cop de poma", un conjunt que reunia 5 gravats de diferent cromatisme, en una composició dinàmica i lliure de traç, d’un mateix tema en cinc variacions.

Dins els actes de l’Any Miró, la nostra galeria organitzà a la Casa de Cultura de Sant Cugat dues conferències dedicades a l’insigne artista, des de diferents perspectives i en relació amb altres creadors catalans importants. El dia

sota el títol "Miró i J.V.Foix: el surrealisme pictòric i poètic", s’exhibí un curt- metratge sobre la figura del poeta J.V.Foix realitzat per Martí Rom, a partir del qual s’obrí un col·loqui sobre les figures d’ambdós creadors, que Rom havia conegut personalment.

L’última conferència "Dau al Set i Miró", el dia 10 de juny, reuní el catedràtic d’Estètica de la Universitat de Barcelona i crític d’art Arnau Puig i el pintor Modest Cuixart, ambdós membres del mític grup artístic Dau al Set i de la revista d’art del mateix nom, fundada l’any 1948 (juntament amb Joan Ponç, Joan Josep Tharrats, A. Tàpies i Joan Brossa), com a protagonistes d’una taula rodona que versava sobre els principis del grup d’avantguarda i de la relació de l’artista català Joan Miró amb els components de Dau al Set.

Arnau Puig fou precisament l’artífex de la revista "Dau al Set" que es convertí en el vehicle d’expressió de les propostes estètiques i ideològiques del grup. El crític d’art assenyalà que el surrealisme plàstic i l’existencialisme ideològic foren els fonaments a partir dels quals van anar creant un món propi i marginat. Des d’aquest punt de vista, la influència de Miró radicava en una actitud i en cert mimetisme de formes. Tots dos van estar d’acord que la influència de Miró va ser més d’esperit que de forma, impactant-los la imaginació desbordant d’aquesta inventor d’una nova escriptura, d’un nou llenguatge.

La setena temporada artística 1992-1993 es clausurava amb l’exposició "Europa a Miró", del 17 de juny al 30 de juliol, que reunia les obres de 9 joves artistes europeus en homenatge al pintor català. La mostra constituïa un dels actes centrals de l’Any Miró a Sant Cugat, que fou possible gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament de Sant Cugat, l’Institut de Cultura d’Itàlia, el Ministerio Dos Negocios Estrangeiros de Portugal, i de les galeries europees col·laboradores: AD Gallery d’Ostende, KNABRO Gallery de Copenhague, gal. QUINTA DOS ARCOS de Bolqueime i Galerie VIEILLE DU TEMPLE de París.

Gràcies al nostre esforç, aquesta ciutat fou la localitat catalana que més actes programà per l’Any Miró, en memòria de la vinculació de Miró amb l’Escola Catalana de Tapís de Sant Cugat. L’acte inaugural comptà amb la presència de l’alcalde i representants de la Generalitat, i dels diversos Consolats dels països participants.

La mostra estava integrada per vint obres, principalment pintures de diverses tendències, representativa dels corrents internacionals més innovadors i de la vitalitat de l’art europeu d’aquells moments: l’informalisme i món matèric representat per J.Ma. Avilés (Catalunya), Romy Castro (Portugal), Michael Petersen (Dinamarca), Dirk Vander Eecken (Bèlgica) i Karel Stoop (Holanda); l’expressionisme original de les escultures de Marino di Próspero (Itàlia), al neofigurativisme de Jonathan H. Parker (Regne Unit), Guy de Malherbe (França) i Tom Schall (Alemanya). "Europa a Miró" pretenia ser un pont d’intercomunicació cultural europea.

El dia 18 de juny (?), continuant en la línia d’actes culturals dedicats a Joan Miró, es va projectar a la Casa de Cultura de la ciutat el documental "D’un roig encès, Miró i Montroig", filmat l’any 1979 per l’amic del pintor Martí Rom, entorn del qual s’inicià posteriorment un col·loqui.

Per altra part, durant el mes de juliol, l’exposició "Royo a Miró" seguia el seu recorregut itinerant. Després d’haver estat inaugurada a Salou i haver passat per Platja d’Aro, de l’1 al 31 de juliol s’exhibia a l’espai M1 (l’antic molí paperer) del centre cultural Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat de Barcelona. Després de l’Hospitalet, la mostra es podria contemplar a la sala concertada del Museu Comarcal Salvador Vilaseca de la Plaça de la Llibertat de Reus, durant el mes d’agost.

VUITENA TEMPORADA
1993 - 1994

En un intent d’estimular el panorama artístic català, el dia 8 de setembre deu galeries catalanes iniciàrem la temporada artística amb una exposició col·lectiva en homenatge a Joan Miró titulada "X de X a Miró", que reunia 43 artistes joves catalans, poc coneguts pel públic i amb diferents tendències, seleccionats pels crítics Arnau Puig i Francesc Miralles.

Canals, galeria d’Art, de Sant Cugat, la Sala El Celler de Canet de Mar, la Gal. Intel·lecte de Sabadell, La Gal Lemia Art de Sitges, les Galeries Cartoon, Dubé, Gloria de Prada, MAP, Trànsit i Tuset de Barcelona conformaven el gruix d’aquesta proposta artística simultània. Cada galeria presentava de 3 a 6 joves artistes, l’obra dels quals era exponent d’alguna de les tendències plàstiques que en aquells moments es realitzaven a Catalunya.

Per aquest motiu s’edità un llibre que recollia les obres dels artistes i galeries participants, així com les presentacions de cada un d’aquests artistes, a càrrec dels crítics Arnau Puig i F. Miralles, comissaris de l’exposició. La presentació oficial del llibre tingué lloc el dia 17 de setembre a l’Otto Zutz Club, local nocturn emblemàtic barceloní, en un acte que reuní, a més d’ambdós crítics, Vicenç Altaió, comissari del centenari de J. Miró i d’altres personalitats, amb gran assistència de públic.

Novament fou la nostra galeria la impulsora de la iniciativa, la qual presentava cinc informalistes de notable interès: l’expressió a través de la matèria i el contingut d’Avilés i Balanza; les textures i el color de Barnils i Lourdes Fisa, i les escultures que ironitzen sobre l’objecte quotidià de Neus Colet.

Com a part de l’Any Miró, el dia 30 de setembre de 1993, organitzàvem un debat a la Casa de Cultura de la ciutat que sota el títol "La influència de Miró en l’art jove", quatre pintors catalans valoraven l’obra de Miró en la pintura actual: Albert Gonzalo, Enric Pladevall, E. Ansesa i Josep Uclés. Al mateix lloc, el dia 7 d’octubre, una taula rodona formada per Lluís Samaranch, arquitecte i fill de l’últim propietari de l’Escola Catalana de Tapís, Miquel Samaranch; el fotògraf Carles Cabanas i Josep Canals, analitzava la figura de Miró des d’una altra perspectiva. "Miró i el seu pas per l’Escola Catalana de Tapís", el seu pas per l’escola tèxtil on va realitzar el tapís "Tarragona".

Tharrats s’afegia als actes d’homenatge amb una exposició que presentava, del 4 al 31 d’octubre a la nostra galeria, l’obra recent, inèdita de l’artista gironí, realitzada entre la primavera i l’estiu de 1993.Coincidint amb la retrospectiva de la seva obra que es presentava en aquells moments al Palau Robert de Barcelona, la mostra "Tharrats a Miró" que es podia veure a Sant Cugat reunia una sèrie d’obres sobre paper, amb tècnica mixta i collages, inspirades en una de les seves maculatures -la seva particular tècnica d’estampació-, concretament la "Maculatura no. 1" (que es troba al Museu Nacional Reina Sofía de Madrid) que l’artista va realitzar el 1959, moment en el qual va contactar amb Miró i l’estètica mironiana de la mà del grup Dau al Set.

Per altra part, seguint el seu curs itinerant, l’exposició "Royo a Miró" es presentà el mes d’octubre a Andorra, a la sala del complex esportiu i sòciocultural d’Encamp.

El dia 21 d’octubre s’impartia a la casa de Cultura una nova conferència en commemoració del centenari del naixement del pintor català per l’artista J.J.Tharrats, que recordà "el gran pintor del s. XX" a través d’una xerrada-col·loqui titulada "Les passes fermes de Miró".

El mes de novembre es podia veure la primera exposició que un artista santcugatenc dedicava a l’Any Miró, una mostra de 16 pintures i 10 elements tridimensionals, representatius de la iconografia habitual de Sergi Barnils.

Barnils és un artista que pertany a la jove avantguarda d’artistes plàstics sorgits a Sant Cugat. Des d’una visió mítica molt personal parteix del món medieval al que al·ludeix amb nombroses referències i símbols (castell, clau, torre, escala...) representats amb línia gestual però meticulosa, que recorden velles històries de dames i cavallers, amb una configuració poètica pròpia, recuperant-ne l’ànima ingènua i la saviesa elemental. El conjunt de l’obra sedueix per l’optimisme del color, l’espontaneïtat del traç i la tècnica emprada (tela com a suport, cera com a base), que permet visionar i recrear subtils transparències i al mateix temps aconseguir una obra d’aspecte matèric.

L’exposició es complementava amb una conferència que Sergi Barnils dedicava a l’insigne artista el dia 11 de novembre a la casa de Cultura, sota el títol "Miró vist per un jove artista".

Anteriorment, el dia 4 de novembre, s’exhibiren a la casa de Cultura 3 filmacions realitzades entre 1979 i 1982 per l’enginyer i membre de la comissió Any Miró, Martí Rom, dedicades a tres artistes catalans dels quals el 1993 es commemoraven els seus centenaris: "Converses amb Miró", "Converses amb Foix" i "Converses amb Mompou".

L’exposició més important del cicle era "Royo a Sant Cugat, a Miró", una triple exposició que es presentava simultàniament en tres espais de la ciutat els mesos de desembre de 1993 i gener de 1994, com a homenatge personal de Josep Royo a Joan Miró i cloenda brillant de l’Any Miró.

Royo col·laborà deu anys en l’elaboració de l’obra tèxtil de Miró, realitzant una cinquantena de peces. La col·laboració d’ambdós artistes s’inicià als anys 60 en la fàbrica Aymat que més tard seria l’Escola Catalana de Tapís de Sant Cugat, amb una activitat de síntesi d’aportació de tots dos artistes.

La magna mostra retrospectiva es dividia en tres àmbits: "Royo tèxtil", "Royo a Miró" i "Royo, obra recent", que reunia en conjunt unes 80 obres, la majoria d’elles tapissos i "entretèxtils" elaborats en els últims deu anys. La triple exposició representava un doble homenatge: al mestre Miró i a Sant Cugat, ciutat de la formació i aprenentatge de Royo.

"Royo a Miró", instal·lada a la Casa de Cultura, era l’exposició itinerant que havia iniciat el seu recorregut a Salou i que, després d’haver visitat 6 localitats catalanes, moria a Sant Cugat. Integrada per 29 obres realitzades l’any 1992, en una línia de treball caracteritzada per l’ús del suport de cartró, sobre el qual Royo crea els "entretèxtils" que consistien en unir pintura i tèxtil, representava l’homenatge més personal de l’artista a Miró. La simbologia de l’obra ens remet a cultures ancestrals i ens evoca formes fòssils, orgàniques, òssies i arqueològiques, tal com constatava Conxita Oliver a l’ Avui.

"Royo tèxtil" reunia en el Centre Cultural una sèrie de tapissos de gran format i pintures realitzades des del 1982, posteriors a l’aventura artística de la "Farinera" de Tarragona - taller d’on van sortir les obres tèxtils que porten les signatures Miró-Royo -. Els canvis de nus i la incorporació dels més diversos elements tèxtils configuraven els tractaments desitjats al·lusius a la terra i als camps de conreu vallesans i tarragonins.

"Royo, obra recent" era una mostra d’obra de petit format, 20 "sobretèxtils" realitzats l’últim any a Vilarodona, instal·lada a la galeria Canals. Constituïa una sèrie mixta de treball que incorporaven nous plantejaments al món tèxtil, a través d’enganxats, cosits, estripats o pintats com a recursos per expressar l’estreta vinculació de l’home amb el seu entorn.

Amb motiu de l’exposició s’edità el llibre "Royo a Sant Cugat, a Miró", escrit pel comissari i organitzador de les exposicions, Josep Canals, que fa un recorregut per l’evolució de l’art a Sant Cugat, a través de Royo, la seva vida artística i sobretot l’aprenentatge a l’Escola Catalana de Tapís des dels anys 50 fins a la data, i la vinculació amb artistes de la talla de Tàpies, Miró, Palenzuelo, Tharrats, Cuixart, Clavé, etc.

El llibre incloïa una excel·lent documentació fotogràfica inèdita de F. Català Roca, fotògraf oficial de J. Miró i d’altres com Carles Cabanas i J. Llamas de Sant Cugat. També s’edità un vídeo de 30 minuts de durada, que recollia d’una manera didàctica les 3 exposicions, com a important document artístic de l’obra del santcugatenc Josep Royo.

Com a cloenda al cicle d’activitats de la programació oficial de l’Any Miró, el dia 22 de desembre tingué lloc a la Casa de Cultura una taula rodona oberta a la premsa i públic en general que, des de diferents perspectives del món periodístic i cultural, feu un balanç del que havia estat l’Any Miró a Sant Cugat, "una insòlita contribució" (segons Vicenç Altaió, comissari institucional d’aquest any) de més de 40 actes entre exposicions, teatre, música i altres manifestacions artístiques.

Tot i el balanç positiu de l’Any Miró, es donava en aquells moments a Sant Cugat una situació de profunda crisi pel que fa a les galeries, que portava al tancament de nombroses sales d’art.

La galeria Canals no era aliena a la situació, però ho solventà amb una esplèndida exposició d’obra original i gràfica sobre paper commemorativa del 80è. aniversari d’ Antoni Clavé, que es podia veure de febrer a mitjans d’abril. La mostra resseguia 30 anys de trajecte artístic, d’experimentació tècnica i conceptual, amb peces datades de la segona meitat del 60 fins llavors, elaborades al taller de Saint-Tropez (França).

Clavé domina el món del gravat, té una imaginació desbordant i sap convertir el paper en un vertader poema gràfic a través de tècniques multidisciplinars que engloben els pinzells, burils, punxons, plaques calentes de zenc, tintes, vernissos, àcids o el collage.

Amb el títol "Papers de París 1990-1991" Josep Uclés presentava del 15 d’abril al 17 de maig un conjunt d’obra inèdita de petit format, sobre paper tenyits en ocre-rosat, fruit de la seva estada a Montparnasse (París) els anys 1990-91.

Una selecta tria d’aquarel·les i de tècniques mixtes ens introduïen en un món màgic i surrealista molt particular, una realitat interior que sedueix i inquieta l’espectador. El crític Arnau Puig parlava de "poemes plàstics" que articulen personatges, animals (l’elefant, el peix, gos...) i elements geomètrics en un "clímax ensems tènue i dramàtic (...) que es mostra amb colors sempre assaborits".

Uclés deixa anar la fantasia i dissenya una atmosfera impossible, un univers fascinant poblat "...d’éssers andrògens i estrafolaris, animals antropomòrfics, formes vegetòfiles, fulgurants llums, estranys objectes, estris insòlits ....", com diu Conxita Oliver a la seva crítica del diari Avui.

Coincidint amb la mostra antològica que la Generalitat presentava al Palau Robert de Barcelona, F. Fornells-Pla exposava del 17 de maig al 20 de juny una selecció d’obra recent de pintures i escultures mòbils de petit format a la galeria Canals.

Artista polifacètic, pintor, escultor, gravador, muralista i vitraller, Fornells-Pla no ha deixat mai d’investigar i d’experimentar diferents llenguatges artístics, efectuant en la darrera etapa una síntesi dels seus treballs anteriors.

L’exposició constava d’un total de 25 obres entre pintures realitzades sobre tela i paper i escultures, relacionades pel fil comú del seu peculiar univers iconogràfic. Destacava l’originalitat de les escultures mòbils, que incorporen en les planxes metàl·liques elements geomètrics de vidre a la manera de vitrall.

L’avantguardista Fornells-Pla, constructor d’espais i formes, és conegut sobretot per la faceta de vitraller que li ha merescut projecció internacional.

Del 16 de juny al 14 de juliol, coincidint i inspirant-se en la Festa Major de Sant Cugat que se celebrava en aquells dies, el popular "ninotaire" CESC -Francesc Vila Rufas - presentava una exposició inèdita de 39 obres, entre pintures i dibuixos, centrada en una temàtica estiuenca i festiva, que retrata tot el moviment i enrenou que aquest tipus de celebracions provoquen en una ciutat.

Més de 30 anys de còmics i dibuix d’humor avalen la seva trajectòria artística, havent-se creat un estil propi i inconfusible, entranyable, dins l’acudit periodístic. Amb els seus dibuixos ha anat escrivint la història del nostre país, sovint molt més expressius que una simple anècdota d’actualitat, amb el repte que representa plasmar la idea gràficament, sense text, o el "gag" que parla per si sol, amb una crítica més subtil.

En aquest cas l’artista canviava el llapis pel pinzell, l’acudit periodístic per la pintura i obra gràfica, dins una tendència expressionista, motivada bàsicament pel color i l’expressió (traços quebrats...) però que està connectada en la línia de l’acudit en tant, com diu el mateix artista, l’ "acudit és suggerir, no donar res explícit, fer que cada un vegi el que vulgui veure segons les seves pròpies conviccions".

L’exposició titulada "Festa Major" girava a l’entorn de personatges anònims, sense rostre (el que permet l’espectador d’identificar-s’hi), impersonals, ambients intranscendents (carrers o taules de bars, cadires...), amb l’objecte de captar els aspectes més quotidians i senzills de l’entorn, dades agudes essencials, que oscil·len entre la desimboltura davant la vida i la crítica envers la societat.

Sota el títol genèric d’ "Aproximacions" l’artista barcelonina, santcugatenca d’adopció, R. D. Adela cloïa la vuitena temporada artística amb una mostra d’obra recent, pintura i dibuix, que es podia veure del 15 al 30 de juliol.

Adela presentava una obra d’avantguarda, caracteritzada per la investigació plàstica, que ha seguit un procés de depuració progressiu que es va iniciar a començaments de la dècada dels 90, a partir de la qual ha anat aprofundint en l’essencial.

El seu treball s’articula a partir de les tensions que s’estableixen entre els contraris, de manera que es crea un joc dialèctic entre les formes contraposades o els materials i els suports més diversos, que emfasitza les qualitats individuals dels elements integrants de les seves composicions.

A "Aproximacions" parteix d’uns esbossos previs, el veritable punt de partida de la recerca pictòrica, que generen una obra inquietant, que combina números, signes i objectes esquematitzats de diferents maneres, amb el resultat d’unes obres austeres i mesurades, i al mateix temps, evocatives.

NOVENA TEMPORADA
1994 - 1995

Després de constatar la situació preocupant del sector artístic de Sant Cugat, d’ "estar en coma", pel tancament de nombroses sales, i per cridar l’atenció de la qual Josep Canals tapà els aparadors de la galeria de negre amb l’explícit eslògan d’ "Estem negres", el dia 9 de setembre s’iniciava la temporada, en un intent de revifar el panorama artístic, amb un cicle d’exposicions anomenades "Artistes per un nou segle"; una proposta descentralitzadora de 10 exposicions col·lectives, a raó de dos exposicions per temporada, des d’ara fins l’any 2000.

Amb aquest ambiciós projecte la galeria aprofitava el 8è. aniversari per a promoure artistes joves poc coneguts, segons el criteri de la sala, i reflexionar sobre els diferents camins d’expressió plàstica actuals.

La primera de les mostres, del 9 de setembre al 2 d’octubre, reunia la pluralitat d’estils i tècniques de 10 artistes, 8 pintors i 2 escultors d’arreu de Catalunya, com a exemple de la vitalitat i varietat de l’art contemporani: la velada cal·ligrafia i frases d’històries indesxifrables de la pintura de Gaixet (Joan Víctor Herrero); l’obra càlida i de reminiscències de la natura de Margarida Miret; els quadres collage d’Antoni Llobet que evoquen somnis i records; l’abstracció lírica de Coia Ibáñez, a través de la tècnica de gratar sobre la tela; les formes inquietants i suggerents de Joan Pere Massana; la vitalitat de les composicions geomètriques (d’estil Kleenià) de Maria del Mar Santa; l’informalisme matèric i els signes expressius de Serres; les formes-objectes atemporals i tènues de Torres Molina; l’escultura serena d’alabastre de Montserrat Canudas i el "divertimento" de les peculiars escultures de colors i materials inusuals com la fusta teka d’Eulàlia Moral.

Amb motiu de l’exposició s’edità el primer dels catàlegs d’aquest cicle, la introducció del qual és a càrrec de Conxita Oliver, crític de l’Avui, que ajuda a fer l’anàlisi i reflexió de les obres d’aquests artistes.

El mes d’octubre (del 4 al 30), Miguel Condé exhibia obra inèdita elaborada els dos últims anys, caracteritzada per la complexitat de tècniques i la seva dedicació al dibuix (realitzat amb tinta xinesa i aquarel·les). La mostra reunia una selecció d’olis, gravats, aquarel·les i "gouaches" que enllacen amb la pintura del passat. Com ell mateix diu: "la meva pintura sempre té un aire italià barroc, una mena d’òpera amb grans espais que s’han convertit en històric. La meva obra té molt de Caravaggio".

Aprofundeix en l’estètica renaixentista i barroca italiana, reelabora la tradició dels clàssics italians, per reinventar-la i construir una obra personal contemporània. Miguel Condé, excel·lent pintor i gravador, dóna gran força a la línia i als colors com els de la pintura al fresc - en composicions refinades no exemptes de vigor, que compaginen mètodes geomètrics i estructurals amb detalls figuratius i biològics.

El pintor Francesc Todó presentava del 2 al 27 de novembre una mostra de l’obra més recent, 30 pintures de petit format, caracteritzades per la seva personal i peculiar sensibilitat.

La personalitat plàstica de Francesc Todó es caracteritza per l’equilibri i delicadesa del cromatisme que banya els objectes quotidians seleccionats, els autèntics protagonistes de la seva pintura, els quals submergeix en un món de boirines i subtileses plàstiques. Gràcies a la tècnica aquosa de l’aquarel·la aconsegueix unes veladures que creen com un tel finíssim que uniformitza el volum dels diversos objectes i els dignifica. Representa petits i anodins estris quotidians (una botella, cartes, llapis...) de forma intimista i lírica, a partir d’un procés lent d’elaboració: "No crec en la inspiració, crec en el treball sistemàtic, lent i difícil. Crec en la construcció d’un quadre; en la seva pausada elaboració".

El seu és un món pulcre i serè, gràcies a aquesta pàtina atemporal que identifica la seva pintura.

Del 29 de novembre al 18 de desembre, Carme Llorens mostrava les darreres peces del seu treball en l’esmalt, joies i figures d’un estil propi que, com deia el crític F. Miralles "trenca els límits de l’ortodòxia per avançar a noves formulacions". Lluny de l’academicisme, les peces d’esmalt de C. Llorens es converteixen en una planxa d’experimentació de formes que s’allunyen de qualsevol referència figurativa inventant, a partir del domini excel·lent de la tècnica a la qual aporta la seva personalitat , peces escultòriques i pictòriques i joies d’una bellesa original i singular.

Carme Llorens complementa l’esmalt amb uns muntatges o emmarcats de materials ben diferents com són: la uralita, el vidre, la pell, el maó, el paper fet a mà, fils de coure, la fusta i el ferro que interrelaciona ordint composicions perfectament integrades de forma escultòrica i dicció pictòrica. Les seves joies són de disseny únic, buscant la màxima expressió amb la més acurada simplicitat.

Per acabar l’any, del 20 de desembre al 22 de gener de 1995, Francesc Artigau exhibia l’obra més recent, aquarel·les i pastels sobre fusta i caseïna, que documenta les actituds i costums de la societat actual.

Considerat un dels artistes més representatius del neofigurativisme actual, Artigau pinta el moviment d’escenes quotidianes del paisatge urbà (al mercat, a la platja...) o d’interiors íntims, instants efímers viscuts, a partir d’un dibuix narratiu assossegat i un cromatisme suau, tractat amb taques difuminades i amb una disposició de colors que donen una particular lluminositat, unes atmosferes transparents d’un lirisme popular i refinat alhora, resoltes en "un difícil equilibri" (J. Corredor Matheos) com un tot harmònic. La vida que palpita a la ciutat, l’hàlit de vida que anima els objectes i els diversos personatges de cares desdibuixades o ombrejades és el principal objecte a assolir per l’artista quan diu: "El més important és l’efecte de la llum. Busco l’esperit de les coses (...) M’interessa la vida que hi ha en els objectes, en les plantes i en els conjunts".

Amb motiu de la celebració de la IV Conferència Internacional de la Dona, a qui les Nacions Unides dedicaven l’any 1995, la galeria Canals estrenava l’any amb una mostra individual de l’obra més recent de Maria Girona, que es podia veure del 25 de gener al 19 de febrer.

Representativa de l’avantguarda artística i vinculada als anys 60 en la creació de l’ Escola Catalana de Tapís de Sant Cugat, Maria Girona compta amb una sòlida trajectòria artística que li ha atorgat un nom propi dins la plàstica catalana. Una visió emotiva i refinada de les coses quotidianes (arbres, flors, fruites, objectes...), un món domèstic harmònic, serè i plàcid d’un estil aparentment senzill i fàcil, en tonalitats blanques, blaves, roses i ocres, defineix la personalitat de la seva pintura. M. Girona no cerca impactar l’espectador, sinó suggerir, traduir sensiblement els rumors de les coses, aconseguir "la pura emoció amb la màxima simplicitat" (J. Ma. Cadena).

Probablement influïda per la pintura francesa de principis de segle, els impressionistes, en el seu cant a la lluminositat de la natura, i Cezánne i el cubisme en l’essencialització de les formes, en la simplificació en volums senzills i línies bàsiques, Maria Girona pinta la intimitat de l’hàbitat quotidià no exempta d’un punt de melanconia, amb una lectura poètica.

Per a commemorar les exposicions núm. 98, 99 i 100 i demostrar l’eslogan "Sant Cugat, terra d’artistes", Canals, galeria d’Art organitzà una trilogia expositiva d’artistes vinculats a la ciutat, dedicada a ressaltar i resseguir l’art que es fa a Sant Cugat, des de 3 perspectives plàstiques diverses: "Dibuixos i fabulacions 1964-1994" de l’artista instal·lat a La Floresta Josep Pla-Narbona, "Afloracions poètiques" de Domènec Corbella (homenatge al Dr. Corbella de Sant Cugat) i "100 exposicions a Sant Cugat, Terra d’Artistes" (àmplia mostra col·lectiva de 50 artistes de la ciutat).

La primera exposició de la trilogia exhibia del 21 de febrer al 19 de març una mini antològica de pintures i dibuixos sobre paper de l’intrigant univers fantàstico-oníric de Josep Pla-Narbona, realitzats entre 1964 i 1994, com a resum de la trajectòria de l’artista en els últims 30 anys. La presentació de "Dibuixos i fabulacions", integrada per 38 obres entre aquarel·les i dibuixos a llapis i altres tècniques, anà a càrrec del poeta Joan Brossa, amb qui Pla-Narbona ha col·laborat, ajudant-lo a executar diferents poemes-objecte. Considerat com un dels millors grafistes europeus, Pla-Narbona és un artista polifacètic, de prodigiosa capacitat tècnica (del llapis, burí o pinzell), que també excel·leix en la pintura a l’oli de gran format, l’escultura i gravat, amb un virtuosisme inusual.

Els temes tractats van de la iconografia de la comedia dell’arte fins a paisatges antropomòrfics, dins el gènere esperpèntic. Tal com diu la monografia de F. Fontbona i F. Miralles, Pla-Narbona es dedicà a la formulació de tota una mitologia que, amb el pas dels anys, experimenta successives transmutacions. L’exposició resseguia els peculiars personatges dels anys 60, sers d’un món refinadament torturats en un ambient opressiu, manierista i aparentment fred; el món més irònic i menys dramàtic dels anys 80, fins arribar a la frescor dels anys 90 de monstres congelats en l’espai i el temps, que incorpora un color ric, amb un predomini de colors vermellosos, grisos i negres.

El món complex i atípic de Pla-Narbona, a qui Dámaso Alonso definí com a "genial plasmador de les vaguetats turmentades de l’esperit", no deixa indiferent i permet moltes lectures: D. Giralt-Miracle parla de "confabulacions" en l’acceptació psiquàtrica de la paraula, com a creació imaginària d’un món dotat d’un sentit de l’humor profund, i F. Miralles concep el seu estil "des d’un expressionisme propi i personal, sense obviar, en ocasions, connotacions surreals".

Del 25 de març al 23 d’abril es podia veure la segona mostra de la trilogia, "Afloracions poètiques" de Domènec Corbella, que recollia un conjunt d’olis sobre tela i paper dels últims tres anys, d’iconografia mediterrània. D. Corbella presentava una pintura intimista, refinada i pulcra, una figuració austera i sintètica, on línia i color afloren poèticament en imatges interioritzades.

Amb un accent breu, a manera de versos apuntats - tal com deia El Punto - elaborava un "poemari" de natures mortes, figures desdibuixades i elements florals que recorden la tradició dels clàssics mediterranis, formant composicions i atmosferes, aparentment simples, ingràvides i atemporals. Domènec Corbella plasma vestigis, empremptes, amb colors suaus que són com "mormoleigs", per tal de suggerir i atraure magnèticament la sensibilitat de l’espectador, induint-lo al recolliment i a la reflexió.

Canals, galeria d’Art, impulsà una campanya a partir del lema "Sant Cugat, terra d’artistes" creat per Josep Canals el 1966, per a difondre la imatge artística i cultural del municipi: s’editaren 10.000 adhesius de l’eslogan (per automòbils) amb un disseny de l’arquitecte Albert de Pablo (d’estil "pop art" que reunia les imatges de Marilyn Monroe i el Felip II de Velázquez) i en un principi 600 samarretes amb dissenys originals de 6 artistes vinculats a la ciutat, titulades: "Sant Cugat" de Josep Pla-Narbona; "Sant Cugat, terra d’artistes, ara sí!" de Frederic Cabanas; "El Monestir vist des del seu estudi" de Miquel Cabanas; "Les bestioles dels camps de Sant Cugat" de Josep Grau Garriga; "De l’albada de Sant Cucufate en el dia de la gran llum" de Sergi Barnils i una d’Albert de Pablo amb el logotip de la campanya.

La tercera mostra de la trilogia que sumava l’exposició núm. 100, fou l’exposició col·lectiva que reuní més gran nombre d’artistes de la història de la galeria. "100 exposicions a Sant Cugat, terra d’artistes", que es podia veure del 25 d’abril al 21 de maig, volia ser un testimoni de la vitalitat artística de la ciutat, i un homenatge i balanç de la creativitat actual de Sant Cugat.

Un total de 55 obres de petit format conformaven l’exposició com un mosaic de la diversitat de tècniques i estils, de les diferents disciplines artístiques (pintura, escultura, ceràmica i fotografia) que es fan a la ciutat Molts artistes presents eren habituals de la línia de promoció de la galeria, però d’altres es podien veure per primera vegada, en treballar en disciplines inusuals per la galeria. La proposta volia reunir tots els professionals de la ciutat prescindint de la línia que conreaven per expressar-se. S’hi podien trobar estils tan diferents com l’informalisme, transavantguarda, art conceptual, fauvisme, impressionisme, surrealisme, hiperrealisme, instal·lacions...

En el gruix de la mostra destacaven noms de projecció internacional com Grau Garriga, amb una subtil composició tèxtil; el dibuix irònic de Pla-Narbona; Josep Royo amb la seva pintura tèxtil experimental; juntament amb el dibuix de petits projectes dels artefactes de Neus Colet, i les peces de R.D. Adela, Adolf, K. Alavedra, L. Alcolea, Mercè Atienza, M. Ballvé, Sergi Barnils, M. Belzunce, Carles Briega, Carles Cabanas, Frederic Cabanas, Miquel Cabanas, C. Canals, Josep Canals, Jaume Carod, Martín Carral, Teresa Casas, C. Castellsagués, C. Cirilo, Pep Codó, B. de Erausquin, Begoña de Valcárcel, Mercè Diògene, M. Espinosa, J. Fargas, M. Goday, B. Gómez, Gómez Gámez, A. Manríquez, T. Mayordomo, A. Merayo, Rosa Nicolás, B. Pedemonte, M.A. Peris, Pere Pich, Imma Pueyo, M. Pujols, , P. Pujol, J. Quirós, A. Ribé, J.L. Ribó, A. Riverola, Totón Rosillo, T. Rubio, P. Salas, L. Sánchez, A. Serra, B. Serrano, J. Tortosa i A. Vilà.

Del 25 de maig al 25 de juny l’artista portuguesa Romy Castro presentava la primera exposició individual a Catalunya que sota el títol "The Black Time" reunia un conjunt de pintures amb el color negre com a protagonista indiscutible, adquirint tota la força i desenvolupant totes les possibilitats plàstiques de matisos, textures i subtils transparències.

A l’acte inaugural assistí el cònsol general de Portugal a Barcelona, de Pedro Moitinho Almeida, a fi d’impulsar l’art portuguès i donar-lo a conèixer als països de la Unió Europea, i el prestigiós crític José Corredor Matheos que presentà l’exposició, destacant el treball rigorós de l’artista: "la seva pintura ha seguit un procés de depuració formal, exigent i rigorós, que l’ha dut al que semblen les seves últimes conseqüències". Aquesta obra matèrica, pintura sobre paper fet a mà per la mateixa artista, i elaborada amb grumolls de pigment del mateix paper, i components del món vegetal, animal i mineral, crea orografies amb relleu i accidents que juguen amb les mil i una gradacions del negre.

La pintura ascètica i d’austeritat cromàtica de Romy Castro és resultat d’un llarg procés de despullament i concentració que ha arribat a cotes màximes d’expressió. En les quasi vint peces d’igual format que conformaven la mostra, una línia separava el blanc del negre (com l’horitzó que plana en un paisatge) i amb aquesta dialèctica, Romy Castro plantejava, segons el crític del diari La Vanguardia Francesc Miralles, "una interessant consideració del profund i de l’efímer".

Coincidint amb la festa major de Sant Cugat, la galeria Canals clausurava la novena temporada artística amb la col·lectiva "Artistes per un nou segle 2" de 10 dones artistes. L’exposició, que es podia veure del 22 de juny al 20 de juliol, formava part d’una de les propostes d’art jove que la galeria promou fins l’any 2000 i se sumava als actes de l’any 95 en què les Nacions Unides celebraven la IV Conferència Internacional de la Dona.

La mostra exhibia la diversitat de tècniques i llenguatges plàstics que es donen en l’actual panorama artístic català: les composicions líriques híbrides de formes abstractes i elements figuratius de Teresa Casas; les originals escultures rítmiques i lúdiques d’Anna Cayuela; els treballs sobre paper i amb procediment de collage d’estil minimalista de Charo Gómez; la combinació dinàmica i equilibrada de figuració esquemàtica i abstracció de Roberta Geebelen; la vitalitat dels colors purs de la pintura de Gisela Martínez; l’informalisme i grafismes cal·ligràfics de Montserrat Montero; La peculiar pintura sígnica simbòlica de Chari Mur; l’informalisme abstracte auster de M. Assumpció Oristrell; les escultures fragmentàries sensuals i harmòniques de Fili Plaza i la pintura conceptual depurada, de lírica geometria essencial d’Anna Recio.

Amb motiu de l’exposició s’edità el segon catàleg dedicat al cicle d’exposicions "Artistes per un nou segle", amb un pròleg de la crític del diari El Mundo Marie-Claire Uberquoi, qui presentà l’acte inaugural.

Coincidint amb una festa de sortida del comerç al carrer en motiu de la Festa Major, anomenada "la Botiga al carrer", el dia 30 de juny la galeria dedicava 12 hores d’art al carrer, amb un "petit museu" (proposta del futur Museu d’Art Contemporani de Sant Cugat) que comptava amb obres d’artistes consagrats de la plàstica contemporània com Tàpies, Grau Garriga, Subirachs, Ràfols Casamada, Maria Girona, Amèlia Riera, Fornells Pla, Cuixart, Royo... per apropar-lo al públic de la ciutat en general.

Canals delimità un carrer d’art que partia de les muralles del Reial Monestir i finalitzava a la carretera de Cerdanyola de 9 del matí a 9 del vespre, on es podia veure l’obra de més de 50 artistes que per un dia hi instal·laren el seu estudi i treballaren davant del públic, al mateix temps que la galeria restava oberta amb l’exposició "Artistes per a un nou segle 2".

DESENA TEMPORADA
1995 - 1996

Aquest espai d’art celebrava el novè aniversari i obria temporada artística amb la tercera edició d’ "Artistes per a un nou segle" que continuava la línia de promoció de nous valors plàstics de Catalunya amb projecció de futur.

Del 7 al 30 de setembre, 10 expressions artístiques diferents (8 pintors i 2 escultors) dialogaven entre si: el joc de cadires de Jordi Calvís que convida a estats de placidesa i distensió; la pintura fragmentària a partir de matèria i collage d’Alex de Fluvià, com a metàfora de l’esperit dispers i convuls de l’època contemporània; les escultures inquietants i suggerents de cera i ferro de Felip Gaig; l’abstracció lírica acolorida d’Andrés Gaspar; els paisatges urbans surreals i ombrívols de Fernando Molero; la visió lírica gràcil i plena de color dels objectes quotidians de Josep Morral; la pintura informalista d’Idoia Pallarès que s’estructura en espais geomètrics vibrants; les escultures-objectes inquietants dins l’estètica constructivista i minimal de Margarida Pedragosa; els espais lírics i tènues que combinen cercles i signes de Domènec Triviño i el traç cal·ligràfic conceptual de les pintures d’Alfons Valdés, com a poètica del signe.

L’acte fou presentat pel crític d’art del diari El Periódico Josep Ma. Cadena, autor també del pròleg del catàleg respectiu amb l’explícit títol "L’imprevisible futur que ara construïm".

Del 2 d’octubre al 5 de novembre, CESC exposava novament a la galeria, amb un total de 30 peces entre dibuixos, aquarel·les i pintures inèdites, realitzades el 1995, que poc tenien a veure amb el "gag" periodístic habitual a què estàvem avesats. Reconegut ninotaire de la premsa catalana que ha creat un estil propi i inconfusible dins l’acudit periodístic, Francesc Vila-Rufas (Cesc) presentava l’última faceta plàstica que incidia en la preocupació per la línia i la forma, a les quals atorga(va) valor autònom.

Coincidint amb l’entrega del màxim guardó de Catalunya, la Creu de Sant Jordi, com a reconeixement a la seva trajectòria artística que l’artista rebé el dia 17 de novembre de les mans del president de la Generalitat, la galeria Canals oferia una mostra de petit format del seu característic i entranyable estil expressionista, centrat en la figura humana, ja sigui l’individu solitari o la massa social que situa en ambients intranscendents hàbilment copsats, un estil que es reconeix pel traç àgil, nerviós i expressiu inequívoc del Cesc humorista. El mateix artista assenyala una certa continuïtat entre el "gargot" periodístic i la pintura actual, ambdues d’igual valor artístic, tot i que el dibuix necessita d’una simplicitat que no fa falta a la pintura: "De fet l’humorisme és un intent de desdibuixar la realitat".

La pintura continua essent eloqüent quant a crítica social tot i que menys incisiva que el gag, i tota la seva obra és impregnada per la idea de l’absurd i cert humor. Tècnicament Cesc utilitza papers encolats, reciclats o en forma de collage com a complement de l’obra, que s’ha tornat més lliure i menys explícita.

Del 7 al 30 de novembre l’escultor d’Hospitalet Ferran Soriano exhibia una exposició de l’obra més recent, un conjunt de peces escultòriques, pintures i dos projectes sobre paper d’escultura pública per a Sant Cugat (un per al sector de Sant Joan, primer camp de golf públic de Catalunya, i un altre per al sector de Coll Favà, al costat del Monestir), que fou presentada per l’escriptor Francesc Candel.

El conjunt de la seva obra, centrada en la investigació de la forma i l’espai, gira entorn l’ésser humà, amb la seva càrrega mitològica i eròtica. Treballa el fragment com a sinècdoque expressiva en la seva simplicitat, en què rostres i tors humans de sers anònims apunten una reflexió filosòfica sobre la relació de l’home amb el cosmos (algunes peces són al·lusives al món de l’esport). La reiteració del tema dels caps buits s’ha inspirat en el llibre de poemes de Joaquim Horta, que també li ha suggerit alguns títols: "l’home que mira", "l’home que pateix". Tècnicament té un domini excel·lent de l’acer, i totes les peces sorgeixen de la manipulació de les planxes d’acer inoxidable que combina amb altres materials: fusta, ferro, marbre o bronze. Manipula els materials amb soldadura autògena i tracta la seva superfície amb àcids, amb el resultat d’unes escultures buides i obertes, de "línia sensual" i "expressió etèria", que incorporen l’espai buit com a matèria escultòrica.

Quant a la pintura, trasllada les mateixes inquietuds en un sol pla, cosa que li permet major llibertat.

Per acabar l’any, amb motiu de l’exposició del pintor barceloní Vives Fierro dedicada a Cuba, el dia 1 de desembre se celebrà l’esdeveniment amb una festa cubana, que incorporava un tast de l’illa a ritmes de salsa cubana amb l’orquestra "la novena de la salsa" i degustació de productes típics de l’illa caribenya, com una forma desenfadada i divertida d’apropar l’art al públic.

Sota el títol genèric "Cuba" l’exposició, que es podia veure tot el mes de desembre, reunia un total de 25 pintures sobre tela i paper de diferent format, com a crònica social i fidel reflex de la Cuba actual, centrada en la vida quotidiana que palpita als carrers, bars i fàbriques de tabac. La mostra, fruit d’un any de treball i de la fascinació que li despertà el caràcter i cultura cubanes, representava un canvi significatiu total de concepte de color i forma per l’artista, considerat un dels valors més sòlids exponents de la tradició naturalista catalana d’aquest segle. Tècnicament aportava una renovació original a la pintura figurativa amb el collage, a partir de petits enganxats de paper, cartrons, trossos de capses o l’anell dels cigars que, afegits a la massa pictòrica i pinzellada decidida i vibrant, configuraven pintures-relleus, que retraten la densitat i cromatisme d’aquestes terres exòtiques.

La galeria Canals iniciava l’any 1996 (del 2 al 30 de gener) amb una mostra exquisida de pintures de l’artista gironí Joaquim Hidalgo, un total de 20 peces preciosistes, caracteritzades per un apropament a un cert "realisme màgic", en què natures mortes i la figura humana són insinuats en una atmosfera lírica, de delicada bellesa sensual.

Influenciat per la pintura veneciana, J. Hidalgo tracta de forma realista però amb un toc màgic personatges i objectes quotidians del Renaixement, amb gran riquesa d’ornamentació. Quatre trets difuminats del rostre i una mirada esbiaixada, abstreta defineixen la fesomia de la figura, generalment femenina, la mateixa que es repeteix en una galeria de retrats atemporals, de dames sumptuosament vestides, estilitzades i evanescents, com infinites variacions cromàtiques d’un mateix tema.

Hidalgo té un domini absolut de les relacions de tons, a partir d’una paleta austera però càlida, de tons foscos i ombrívols, que opera amb ocres, marrons, terrosos, blaus, verds i vermellosos mai estridents, esdevenint alguns bodegons autentiques simfonies de color, amb la seva peculiar llum reclosa i íntima. El traç indefinit de les composicions tradueix l’interès de l’artista més per la taca que la forma acabada, com si teixís una tela amb filaments d’intimitats, com diu el setmanari d’art de Madrid El Punto.

Paral·lelament continuava la proposta d’aquesta sala de fer exposicions de pintura a la sala privée de la discoteca Chic de Sant Cugat. Tot i que la iniciativa va començar fa 10 anys, fins ara s’havia dut de forma irregular. En aquest cas la pintora Blanca Serrano inaugurava el cicle previst per una temporada de 2 anys, en què la direcció de Chic i Canals volien organitzar una mostra per estació climàtica.

Aquest hivern Blanca Serrano presentava les seves peces oníriques de petit format, en una gamma de blaus, liles i grisos, i a la primavera vindrien les peculiars cadires i naturaleses mortes de colors vius de Totón Rosillo.

El mes de febrer el pintor Joaquim Budesca exhibia l’exposició inèdita "Lanzarote" d’un total de 30 pintures, dedicada amb caràcter monogràfic a l’illa de Lanzarote, la presentació de la qual anà a càrrec del crític Josep Ma. Cadena.

A partir d’elements paisatgístics de l’illa, el cel, la terra, la roca, l’oceà, Budesca confecciona un estudi dels colors i de les estructures volcàniques que tradueix plàsticament la passió que li desperta l’illa. La primitiva pinzellada impressionista de J. Budesca és substituïda per una de més elaborada i cerebral, fruit d’una tècnica rigorosa i d’un estudi aprofundit del color, les estructures de les masses i les textures, que plasma un paisatge simple, intens i essencial, rítmic, en què prevalen les corbes i ondulacions, per a expressar "la convulsió íntima" (Josep Ma. Cadena) d’una terra, l’esperit de l’illa.

L’exaltació de la natura, una característica de la seva obra dedicada a la Mediterrània - una de les seves temàtiques predilectes -, s’ha traslladat a l’Atlàntic, seguint una línia figurativa en constant renovació que limita la línia de l’abstracció, sense traspassar-la.

El crític X. Puig Rovira valorava l´última producció de J. Budesca com un pas endavant en aquest sentit: "Certament ha aconseguit una fita de plasmar el paisatge com una estructura de taques monocolors. Però no es queda satisfet i avança en l’experimentació aprofundint en el que podríem dir estructura interna de cada taca, en l’observació minuciosa de cada zona, de la seva configuració interna".

Durant el primer trimestre de l’any 1996 es podia veure una exposició retrospectiva organitzada per l’Ajuntament de l’artista santcugatenc Josep Grau Garriga, a la qual s’afegí la galeria Canals el mes de març amb una mostra més intimista , que permetia conèixer a fons la personalitat artística del creador més internacional de la ciutat. La triple mostra simultània traçava un itinerari artístic que anava des del Claustre del Reial Monestir al Centre Cultural i a la galeria, i reunia en total més d’un centenar d’obres, realitzades entre 1985-1995 que incloïa les diverses disciplines d’aquest polifacètic creador: tapís, pintura, dibuix i collage, d´una obra alhora reflexiva i apassionada.

Grau Garriga és un incansable i rigorós explorador de l’art en totes les seves accepcions, que l’ha dut a desenvolupar una tasca àrdua de recerca i investigació per a crear nous llenguatges, no ja només el tapís, tot i que l’art tèxtil és un element determinant de la seva estètica, una segona pell, sinó per la varietat de registres i la interrelació entre si. La seva prolífica trajectòria artística passa per un treball intens de compromís amb el seu temps, entenent l’art com una arma cultural que ha de contribuir al progrés de la humanitat, no com un objecte bell inofensiu.

Conegut pels muntatges i environaments (actuacions de gran envergadura que Grau Garriga fa sobre monuments o edificis emblemàtics) que li han donat fama internacional, i com a principal impulsor de l’Escola Catalana de Tapís, que transformà tot el concepte i elaboració del tapís a l’estat espanyol, ha conreat també l’escultura, la pintura i el dibuix.

Qualificat per la crítica com expressionista conceptual, Josep Grau Garriga és un artista versàtil, innovador i eclèctic (hereu d’una llarga tradició plàstica: dels artistes del Renaixement, de l’expressionisme i l’art matèric, l’art Romànic català, i influenciat per "l’art brut" de Dubuffet, els "combine-paintings" de Rauschberg, Oldenburg, Flanagan i J. Beuys, l’informalisme de Tàpies i Millares) que cerca la màxima llibertat expressiva a través de l’amor i passió pels materials més diversos; qualsevol objecte trivial és susceptible de formar part dels seus paisatges plàstics: les eines de treball com el pinzell, un tub de pintura, una cullera o un llençol formen part de la seva grafia conceptual. També incorpora marcs a les seves pintures, elements simbòlics amb què Grau Garriga ha jugat sovint (en moltes ocasions), per a trencar el seu significat de límit espacial de la pintura.

Miralles concep dues estètiques diferents en Grau Garriga, una de més amable i esteticista (l’obra tèxtil) i una més adusta, fins i tot "dura i àcida" (la pictòrica), però ambdues immerses en plantejaments conceptuals críticosocials (environaments, tapissos...) i motius personals (dibuixos, pintures) que denoten la vastitud del seu quefer artístic, únic en l’art català.

Mentre que al Claustre i al Centre Cultural es podien veure les peces de grans dimensions, pintures i tapissos que poden arribar als 9 metres d’alçada, la galeria Canals oferia la vessant més intuïtiva i personal de la seva obra, una mostra de 25 dibuixos i pintures de petit format sobre paper o tela de la darrera dècada, de temàtica més íntima i, moltes vegades eròtica, que fou inaugurada el dia 1 de març pel crític d’art del diari El País, Jaume Vidal.

Des d’una concepció tècnica i conceptual arriscada, les pintures es caracteritzaven per la utilització d’elements tèxtils, realitzats sobre camises, catifes, draps o tapissos de lli o de cotó, i els dibuixos, com apunts de records d’infància, de vivències i sentiments de l’artista, fets segons la tècnica del collage, incorporaven objectes de valor personals, fragments de la seva vida: des de bitllets de tren o entrades a museus, fins a imatges d’insectes o animals del camp, anotacions, números... a mode de diari íntim o autobiografia. Aquestes obres elaborades en moments de reflexió, no per petites són un gènere menor, com estudis, moltes vegades són la gènesi d’una obra més gran, amb tendència a la simplificació i síntesi (per donar-li més força i eficàcia), un aspecte nou en la complexa i barroca obra de Grau Garriga.

El mes d’abril es podia veure una exposició de l’obra més recent de l’artista i Doctora en Belles Arts, Anna Miquel, amb un conjunt de 22 pintures sobre tela i paper, que fou presentada el dia 2 d’abril pel crític de la revista "Arte Omega", Joan Gil.

Tres grans temes configuren la pintura d’ Anna Miquel, que es van repetint com variacions musicals del gènere "Nocturn", per la seva gamma coherent de tons foscos: els objectes, les figures en un interior i els jardins. La presència d’objectes habituals intranscendents i les estances buides són vestigis, empremptes d’espais viscuts que ressalten l’absència del ser humà, el vertader centre de l’univers pictòric d’Anna Miquel.

Es tracta, com diu la mateixa artista, d’extreure l’essència de tot allò que conforma l’espai quotidià, fent-ne una lectura poètica de caràcter intimista, amb un punt d’ironia i delicadesa. Els jardins d’Anna Miquel són receptacles geomètrics malenconiosos i generalment deserts, com envaïts per la llum de tardor o d’hivern, tractats amb un color peculiar que defineix la personalitat (pictòrica) artística d’Anna Miquel, "el platejat de la llum de la lluna, que també és un cendrós reflex sepulcral" (F. Miralles), que obté els seus màxims resultats en l’expressió del joc d’ombres contraposades del jardí en hores foscants.

Canals, galeria d’Art era l’única sala de tot el Vallès Occidental que participava a la Fira d’Art Internacional Artexpo´96 de l’1 al 5 de maig, al Palau no.1 del Recinte Firal de Montjuïc de Barcelona, una fira que Catalunya recuperava després de 20 anys. A l’estand no. 26, repartit en 6 seccions, es podia veure una mostra representativa de l’art contemporani català que reunia valors sòlids de la plàstica internacional com Grau Garriga i Modest Cuixart, juntament amb noves generacions plàstiques, amb un total de 10 artistes representatius de la trajectòria d’aquest espai d’art, quatre d’ells santcugatencs: l’informalisme i la grafia poètica de Jaume Carod; la pintura simbòlica i de figuració esquemàtica de Teresa Casas; l’informalisme matèric auster que juga amb totes les possibilitats plàstiques del color negre de Romy Castro; la pintura inconfusible d’un dels grans mestres de l’art contemporani de Modest Cuixart; l’expressionisme personal d’ Àlex de Fluvià; l’original pintura de Martín Frías que aporta una barreja estranya entre l’art tradicional i les noves tècniques de la paleta digital; "els paisatges poètics que ronden l’abstracció o l’expressionisme líric" de Gaixet; la pintura audaç de Grau Garriga que incorpora elements tèxtils, el més internacional dels artistes santcugatencs, renovador de l’art tèxtil a tot el país; la pintura intimista i de delicada bellesa sensual de Joaquim Hidalgo i l’escultura depurada i essencial de Marzo Mart.

Durant la fira l’estand de Canals oferia cada dia l’acte "One Man Show" a partir de les 7 de la tarda, dedicat als artistes participants.

Al mateix temps la pintora santcugatenca Totón Rosillo presentava la mostra de primavera del cicle "Privart" organitzat per la discoteca Chic i Canals. Les natures mortes i la seva sèrie de cadires tractades amb tècniques diferents, l’oli i el pastel, coincidien en l’aplicació del color, exhuberant i "expressionista".

De l’1 al 26 de juny el pintor santcugatenc Víctor Herrero Gaixet exposava la seva primera mostra individual a la ciutat, la presentació de la qual anà a càrrec de Xavier Carles, presentador de l’espai d’art de ràdio Onda Cero.

Sota el títol "Esquemes i perfils" Gaixet, un dels artistes més representatius de l’avantguarda artística de Sant Cugat, presentava obra elaborada en els darrers 3 anys, una pintura atractiva i suggerent tant pel que fa a la temàtica, com a procediment, elaboració i presentació. Signes cal·ligràfics, cosits a la tela i afegits formen un tot en perfecte unió amb el suport i la matèria, amb una tècnica acurada i en una gamma de colors càlids i tènues, el resultat de la qual esdevé (és) una grafia poètica de reminiscències orientals.

Pere Pich, crític d’art del diari local "Els 4 Cantons", interpreta les seves peces com "un resum ben entès d’històries començades" amb "grafismes impossibles". Bon coneixedor del vocabulari artístic contemporani, Gaixet sap combinar en una visió lírica i refinada, la subtilesa dels recursos estètics de la cal·ligrafia japonesa amb la força de la tensió del teixit, ja investigat pel pintor espanyol Manuel Millares.

Com a cloenda de la desena temporada artística i continuant amb el cicle d’exposicions dedicat a valors plàstics emergents, el 28 de juny s’inaugurava "Artistes per a un nou segle 4" (que es podia veure fins al 21 de juliol), tot coincidint amb la Festa Major de la ciutat i els actes de la "Botiga al carrer" que durant tot el dia es van fer a l’eix viari central de Sant Cugat.

L’exposició reunia 10 joves artistes (8 pintors i 2 escultors) amb propostes ben diferenciades: les suggerents peces rústiques que acusen el pas del temps de José Luís Álvarez; l’abstracció lírica i surreal, poètica de Lluís Estopiñán; les escultures intimistes que congelen instants viscuts de Montse Gonzalo; el realisme irònic amb tècnica de còmic de la pintura de Jacob Milla; la figuració desdibuixada que juga amb les forces internes de la bèstia de Jordi Miralpeix; les composicions líriques de la pintura informalista que dosifica gradualment els colors de Montserrat Omenat; la pintura expressionista, vivencial i apassionada, que conrea tant la figuració com l’abstracció de Susanna Pruna; la pintura interioritzada, envelada i atemporal de natures en repòs de Pilar Raich; la pintura figurativa sòbria i experimental de Joan Tuset i, la dicció pictòrica de Glòria Valls que a través de grans taques de color velades (blaus i grocs) expressa l’essència de les coses.

Amb motiu de l’exposició s’edità el corresponent catàleg amb pròleg del crític d’art, director de la revista "Arte Omega", Joan Gil.

En la línia d’exposicions organitzades per Canals, galeria d’Art amb la col·laboració de la discoteca Chic de Sant Cugat, el dia 5 de juliol s’inaugurava la primera mostra individual d’olis de recent producció de la pintora santcugatenca Laura Sánchez, que s’inspira en els bodegons, els quals representa amb una visió personal a través de diferents tècniques pictòriques. L’exposició es podia visitar durant tot l’estiu.

Seguint amb la campanya de promoció de Sant Cugat com a nucli artístic que Josep Canals encetà amb l’eslògan "Sant Cugat, terra d’artistes", es presentà un nou model de samarreta dissenyada per l’artista local Frederic Cabanas que s’inspira en el primitiu disseny del logotip creat per J. Canals fa quasi 30 anys il·lustrat per l’arquitecte santcugatenc Albert de Pablo en forma d’adhesiu.

Aquesta samarreta que presenta la imatge de Marilyn Monroe en un primer pla, i el Monestir, la Serra de Collserola, el Tibidabo, el mar i la Sagrada Família de Barcelona al fons, s’afegia a la col·lecció de samarretes de dissenys d’artistes de Sant Cugat presentats l’any passat: Grau Garriga, Pla-Narbona, Frederic Cabanas, Miquel Cabanas, Sergi Barnils i Albert de Pablo.

ONZENA TEMPORADA
1996 - 1997

A pesar del desencant que regnava a nivell general en el món de l’art, la galeria continuava amb molt d’esforç la línia de defensa de l’art contemporani. El dia 10 de setembre, Canals, celebrà el desè aniversari i els 30 anys de promotor cultural de Josep Canals, iniciant una nova temporada expositiva amb una important programació de grans mostres. Tres eixos vertebraven el projecte de la nova temporada artística, que formaven part de la tasca que el galerista defensa des de fa anys, de projecció i afirmació de Sant Cugat com a centre d’art contemporani: la promoció de l’art del segle que ve, dels artistes de la ciutat i dels noms consolidats que han estat vinculats als centres de renovació plàstica de la ciutat com l’Escola Internacional de Pintura Mural Contemporània i l’Escola Catalana de Tapís.

Durant 16 mesos, de setembre de 1996 al desembre de 1997, la galeria pretén recuperar i resseguir el passat artístic de la ciutat, les arrels, amb una programació de grans firmes dels artistes vinculats a la ciutat a partir dels anys 50, traçant un fil de continuïtat amb l’obra actual d’aquests mateixos autors, amb obra nova que hauran de crear inspirant-se en la ciutat.

Un cartell dissenyat per a l’aniversari de la galeria de l’artista santcugatenc Josep Grau Garriga, pioner en la revolució de l’art tèxtil, anuncia aquest magna projecte i plana com a "presència simbòlica" d’aquest artista durant la llarga celebració que comptarà amb figures de la talla de Tàpies, Tharrats, Clavé, Subirachs, Muxart, Cuixart, Fornells-Pla, Ràfols Casamada, Amèlia Riera ... i crítics com Arnau Puig, F. Miralles, J. Corredor-Matheos acabant el cicle el desembre de 1997 amb una mostra d’homenatge a l’artista santcugatenc que més ha donat a conèixer la cuitat, Josep Grau Garriga.

En la línia de promoció de l’art del futur, l’onzena temporada artística iniciava el seu recorregut amb una nova versió d’ "Artistes per a un nou segle no. 5", una mostra representativa de l’eclecticisme de l’art contemporani català: la pintura experimental metafísica i emotiva d’ Àngels Alegre; la pintura d’Antoni Cabello que a partir de l’expressió simbòlica d’un motiu o objecte referencial desplega un tractament matèric líric de la composició; la poètica xilogràfica de tessitura quasi pictòrica de Ma. Josep Carrasco; els paisatges d’espais infinits irreals en hores crepusculars d’Oriol Clapés; les peces que a partir d’un mòdul que es repeteix en sistemes de progressions fonamentalment escultòriques amb recursos ceràmics d’acabats i de material de Mia Llauder; les escultures de ferro i amb color, com a receptor i emissor de les emocions d’Esther Orta; la pintura viva i emocional de Gabriel Pérez, de colors calents i mediterranis que contrasta amb la pintura de tons suaus i subtils transparències que es dilueixen en el fons de la tela de Jaume Sendiu, al·lusives al lirisme del món vegetal; les peces angoixants d’infants atrapats en teranyines i gàbies d’Anna Soler, com a metàfora de la imposició coercitiva de les estructures socials sobre l’ésser humà, i la pintura abstracte de Montserrat Viaplana d’espais que vibren, que combina diferents tècniques, elements i colors en un diàleg suggestiu .

El contingut de l’exposició, que es podia veure del 10 al 30 de setembre, constituïa el catàleg no. 5, amb pròleg del crític d’art de la "Revista de las Artes", Joan Lluís Montané.

La segona mostra que formava part de la trilogia d’exposicions dedicades a la commemoració del desè aniversari i defensa de l’art de Sant Cugat, era la de l’artista santcugatenc Josep Ma. Meján, després de la qual vindria l’exposició d’un artista vinculat a la ciutat a través de l’Escola Catalana de Tapís.

L’exposició de Meján, que es podia veure de l’1 al 27 d’octubre, constava d’un total de 35 olis de paisatges dels voltants de Sant Cugat i una marina, que feien una lectura intimista, lírica i serena de la naturalesa. L’acte inaugural de l’exposició comptà amb la presència de l’escriptora Carme Riera, qui qualificà Meján de "pintor i poeta de l’aire i de la llum...".

Consagrat a l’estudi i a la interpretació del paisatge, el pintor i dibuixant Meján abstreu de la natura una cal·ligrafia essencial de ritmes o trets lineals que defuig l’anecdotisme i, amb uns colors plens de transparències, a prop de l’aquarel·la, elabora una pintura concentrada, quasi abstracte, sense renunciar a la referència figurativa. Arrelada en la tradició paisatgística catalana, la seva visió idíl·lica i sensual de la naturalesa circumdant expressa sentiments i paisatges anímics interiors(-ns) de l’artista i cerca transmetre estats d’equilibri.

En la línia d’apropar l’art al públic majoritari lluny dels cercles elitistes habituals de difusió d’art, fet que ja havia provat anteriorment amb diverses iniciatives, la galeria Canals habilità en el Sant Cugat Centre Comercial 2 sales d’exposicions de 350 m2 en total, en la segona planta de la superfície comercial que s’inaugurà el dia 24 d’octubre fins el mes de febrer de l’any següent

Sota el títol "Canals d’Art" tots dos espais foren dissenyats pels arquitectes Fernando Artacho i Josep Pla, ambdós de l’Escola d’Arquitectura de Sant Cugat, recreant un ambient auster de línies i colors.

La iniciativa, fruit d’un acord amb la direcció del centre, reunia obra de 34 artistes contemporanis en 2 sales diferents, una dedicada a l’escultura i l’altre a la pintura. Aquest últim, que ocupava 300 m2, estava estructurat amb 3 eixos o línies que, d’una forma didàctica, enllaçaven l’art d’avantguarda catalana de la segona meitat d’aquest segle amb els mítics grups "Dau al Set" i "Taüll" amb el moviment tèxtil que va néixer a Sant Cugat, així com amb les noves generacions d’artistes plàstics contemporanis. Així, es podien veure obres de diverses èpoques d’artistes com Clavé, Tàpies, Dalí, Miró, Subirachs, Cuixart, Tharrats, Muxart, Grau Garriga, Ma. Assumpta Raventós, Amèlia Riera, Fornells-Pla, Fita, Català-Roca, Ràfols Casamada, Argimón, Vives Fierro, Cesc, Joan Martí, etc., juntament a les generacions intermèdies: Joan Pere Viladecans, Josep Uclés, Josep Royo, Jaume Carbonell, Meján... i les més noves generacions representades per José Luís Álvarez, Ma. Teresa Casas, Frederic Cabanas, J. Lozano, Oriol Clapés...

L’espai dedicat a l‘escultura l’ocupaven joves artistes santcugatencs: Neus Colet, José Luís Álvarez, Pere Pich, Jordi Traperho i Fili Plaza.

La inusual iniciativa fou un èxit, assolint els caps de setmana una afluència massiva pels paràmetres d’una galeria d’art, en registrar 150 persones en una hora.

El mes de desembre, en el mateix espai, es feu la presentació de la cadira "Alisia", una original cadira plegable de cartró i reciclable, d’un quilo que suporta 500 kg.de pes, creada per l’arquitecte Carlos Moreno Ribot (que li va valer la medalla d’or al millor suport en el Saló Internacional d’Inventors de Ginebra de 1994), una sèrie de la qual el dibuixant i artista Cesc decorà amb motius urbans de la ciutat de Barcelona. El traç inconfusible de Cesc li donà el toc artístic amb un dibuix en blanc i negre d’un edifici modernista i alguns peatons. A més de la cadira urbana, Cesc dedicà una cadira a la dona i una a l’home en sèries de tres colors.

Com a tercera part de la trilogia d’accent santcugatenc, un artista vinculat a l’Escola Catalana de Tapís, Jaume Muxart, catedràtic i ex-degà de la Facultat de Belles Arts de Barcelona, oferia del 29 d’octubre al 17 de novembre una mostra floral titulada "Flors, Suite Sant Cugat 1995-96" que, juntament amb un tapís realitzat el 1961 a l’Escola Catalana de Tapís, dedicava a la ciutat. L’acte inaugural anà a càrrec del crític Arnau Puig, president de l’Associació de Crítics d’Art de Catalunya, qui destacà la força del color que Muxart conserva després de 35 anys d’ofici.

Jaume Muxart, un dels creadors del grup Dau al Set que es va formar els anys 50 i un dels membres fundadors del grup avantguardista Taüll (durant la postguerra) compta amb una sòlida trajectòria artística que l’avala com un dels artistes capdavanters de la plàstica contemporània.

La seva pintura, essencialment colorista, entenent el color com la manera més directa d’expressió, a partir d’una paleta rica i intensa que abasta tots els colors, els quals conjuga amb ritme i precisió, ("la pintura és el meu llenguatge, el dibuix la meva memòria, el color la meva música", diu Muxart) "és el sofert resultat d’un diàleg entre la raó i l’instint", "l’equilibri entre rauxa i seny, amb la intuïció com a fil conductor", segons pròpies paraules.

Muxart, que en un temps feu l’apologia de l’instint, vol suggerir energia, excitació, moviment, però també ordre i equilibri. El motiu de les flors l’apassiona perquè li permet jugar lliurement i intensa amb les infinites possibilitats cromàtiques, pintant-les gairebé abstractes, en clau expressionista. Pinta amb espàtula que li permet fer capes de colors, amb la qual cosa el conjunt vibra gràcies a aquest subtil efecte de superposicions.

Del 19 de novembre al 17 de desembre, dins el cicle d’exposicions del desè aniversari, Vives Fierro presentava una exposició individual d’una vintena d’obres que, sota el títol "Carrers de Sant Cugat" mostrava la faceta quotidiana d’indrets emblemàtics de la ciutat ("alguns dels racons de St. Cugat de tota la vida", deia l’artista): el Monestir, el Claustre, el carrer Major o la plaça Sant Pere, establiments com Can Bufa o Can Prat, la pastisseria Sàbat...

Vives Fierro, considerat un dels grans cronistes plàstics de la ciutat, (fidel a un precepte realista), fa una pintura figurativa no convencional de pinzellades soltes i vives, que incorpora a l’oli o guaix la tècnica del collage amb l’ús de fragments de materials com el cartró o paper, els quals en relació amb el pigment, donen volum, profunditat i noves textures a la tela.

La mirada precisa del pintor, expert en temes urbans (Nova York, Barcelona, París, Madrid...) ens permet veure les mil i una facetes de la ciutat subjectiva de l’artista, la seva personal crònica d’important valor documental, que enriqueix la pròpia.

En l’estela d’artistes involucrats en l’Escola Catalana de Tapís de Sant Cugat, Ma. Assumpció Raventós, la primera dona que s’interessà per aquest vessant creatiu, exhibia del 12 de desembre de 1996 al 30 de gener de 1997 una completa retrospectiva de la seva trajectòria artística, que reunia: 6 tapissos de diferents èpoques inspirats en paisatges del Mediterrani i del Penedès, el més antic dels quals data dels anys 70 i presenta una subtil degradació de color i transparències; una sèrie de pintures recents titulada "A l’entorn del Monestir" en homenatge a la ciutat amb el seu símbol més emblemàtic, el monument romànic; a més de llibres il·lustrats on son reproduïts documents del Monestir, entre els quals destacava un que corresponia a un recull de poemes de Gabriel Ferrater. La presentació de la mostra anà a càrrec de l’historiador, crític d’art i escriptor José Corredor-Matheos.

Maria Assumpció Raventós és una artista innovadora i polifacètica, que ha conreat amb èxit el dibuix, tapís, gravat, pintura, collage...seguint una línia coherent d’investigació plàstica, i d’experimentació de les possibilitats creatives del tèxtil.

La sèrie d’olis "A l’entorn de Sant Cugat", en una gamma de tons terrosos, blaus i vermellosos, s’inspirava en la música, essent molts quadres variacions del motiu de la partitura, alguns difuminats o amb veladures que simbolitzen la pàtina del temps. L’exposició volia recollir l’esperit d’antany amb una especial ambientació amb canelobres, cant gregorià de fons i flaire d’encens. Completà la mostra la conferència que la mateixa artista donà el dia 15 de gener a la galeria sobre la seva obra i el seu pas per l’Escola Catalana de Tapís.

El 13 de gener Begoña Valcárcel inaugurava una exposició de pintures a Privart de la discoteca Chic de Sant Cugat (amb qui la galeria seguia col·laborant), que es podia veure fins a la primavera de 1997. L’artista presentava una successió d’imatges amb moviment lent i pausat en les quals la poma - que era disseccionada en 10 pintures, en 10 parts d’un tot complet i simple a la vegada - era el motiu central de les obres de la sèrie.

El mes de febrer, un altre artista innovador que tingué a veure amb els anys d’efervescència artística de l’Escola Catalana de Tapís, Francesc Fornells-Pla presentava a Canals, galeria d’Art, una mostra individual de pintura recent.

Artista multidisciplinar, que abasta diferents camps: pintura, escultura, gravat, murals, vitralls (conegut sobretot pels mòbils), i dissenyador de símbols gràfics, Francesc Fornells-Pla fou fundador juntament amb d’altres dels Salons d’octubre que aglutinaren la més jove i innovadora plàstica dels anys 50-60, i està considerat un pioner de la renovació de l’art català actual i l’introductor de l’experimentació cromàtica americana al país.

Després d’evolucionar per diferents etapes creatives, sempre amb segell propi, el neoinformalisme o "abstracció lírica" actual denota una pintura compromesa socialment ("Crec en la pintura de 2 dimensions, plana, analítica i cerebral, d’acord amb l’època que ens ha tocat de viure") i essencialment recorre a l’imprescindible per obtenir els màxims i més profunds resultats plàstics, a partir d’un esquema estructurat en plans de color que es tallen creant espais geomètrics flexibles, a la manera Kleeniana, segons el crític Francesc Miralles; simplifica i evoluciona cap a una liberalització del color, que es torna més intens i alegre.

La mostra es complementà amb una visita comentada de l’exposició pel mateix artista, el dia 29 de febrer.

"De New York a Sant Cugat" era el títol de l’exposició d’obra recent del granadí, afincat a Barcelona, Fernando Molero que es podia veure el mes de març, a partir del dia 4. Un total de 25 olis mostraven paisatges urbans de dos móns diferents, tractats des d’una mateixa sensibilitat pictòrica: la ciutat americana i imatges de racons de Sant Cugat com l’estació o restes de fàbriques velles, caracteritzats tots ells per una atmosfera d’ "una màgica quietud en entorns llunyans", com diu Josep Ma. Cadena.

Dins una tendència figurativa contemporània, Molero agafa com a pretext grans espais urbanístics, horitzons oberts, per fer-ne una recreació onírica pròpia, i pinta paisatges solitaris irreals, inexistents, tocats d’un cert hàlit malenconiós que ens transmeten els sentiments i emocions de l’artista. L’expressió tamisada de la llum, un cromatisme suau i la singularitat dels element figuratius configuren la seva peculiar poètica pictòrica, amb un toc surreal que emergeix del conjunt de la seva pintura.

Del mes de gener al mes de març s’oferia al Centre Cultural de Can Mulà de Mollet del Vallès una mostra retrospectiva de Modest Cuixart, comissariada per Josep Canals, que recollia 43 peces representatives de 50 anys de la seva trajectòria artística, amb quadres des de 1948 fins al 1995 que mostraven l’evolució d’un dels pintors més avantguardistes de Catalunya.

Arnau Puig, president de l’Associació de Crítics d’Art de Catalunya, fou l’encarregat de presentar l’exposició "Cuixart a Mollet" amb aquestes significatives paraules: "una poètica informal, en la qual matèria i signe es troben en una activitat continua". Una conferència titulada "L’obra de Cuixart des de Dau al Set fins avui" que tingué lloc el dia 13, completà aquesta mostra de "luxe" que culminava una etapa expositiva de Can Mulà.

Després de Can Mulà, del 8 d’abril al 18 de maig, una exposició d’obra recent del mateix Modest Cuixart, elaborada durant els últims 3 anys, completava el periple expositiu dedicat a aquest insigne artista i s’afegia als actes commemoratius del desè aniversari de Canals, galeria d’Art, del cicle d’artistes vinculats a l’Escola Catalana de Tapís de Sant Cugat. L’historiador i crític d’art de la Vanguardia, F. Miralles, presentà l’acte inaugural de l’exposició, que recollia en total 33 obres de tècnica mixta sobre tela, paper i cartró.

Modest Cuixart és una de les figures més representatives de la plàstica informalista i expressionista i constitueix un reflex de l’art de la segona meitat de segle, amb una obra de gran perfeccionament tècnic i conceptual. Cofundador del mític grup Dau al Set als anys 40, Cuixart és un acèrrim defensor de l’autèntica avantguarda pictòrica, que mai ha deixat d’experimentar, des d’un treball rigorós aprofundit i meticulós.

A més de les seves figures femenines característiques, la mostra exhibia un conjunt de pintures inèdites que tenen com a nexe d’unió l’estudi de la naturalesa. Modest Cuixart porta 10 anys treballant a fons la naturalesa, un tema que considera inesgotable i canviant ("No cal inventar res, tot es troba en la natura; el que passa és que només es poden pintar fragments, parcel·les cromàtiques ") però al que li calia una renovació profunda lluny dels tòpics i vistes tradicionals. Amb les seves pintures Cuixart intentava una nova incursió sobre el paisatge amb tècniques contemporànies, vist des de les seves entranyes: "recrear des de la visió més interna fins a la més externa (...) "l’única llum que segueixo és aprofundir en la vida secreta de les coses".

Canals, galeria d’Art, participava per segon any consecutiu i com a única galeria de la comarca del Vallès occidental a la Fira Internacional d’Art de Barcelona Artexpo´97 que se celebrà en el palau núm.1 del recinte firal de Montjuïc del 26 d’abril a l’1 de maig. Seguint en la línia de potenciar l’art de comarques, i concretament de Sant Cugat, Canals oferia a l’estand no.72 una variada selecció de pintura contemporània distribuïda en 4 eixos temàtics: 1) les noves tendències d’artistes santcugatencs: l’escultura rústica, com a vestigis de temps passats de José Luís Álvarez; la pintura esquemàtica i sígnica de Teresa Casas; la grafia poètica informal de Jaume Carod; l’obra pictòrica dramàtica i violenta de Carles Briega i la pintura de paisatges essencials de Josep Ma. Meján; 2) 2 joves artistes catalans que treballen a Nova York: l’expressionisme fragmentari d’Àlex de Fluvià i els paisatges urbans irreals de Fernando Molero; 3) l’anomenada "generació per a descobrir" d’un grup de creadors amb obra de gran força però no suficient coneguts per diverses circumstàncies: les escultures lleugeres i rítmiques de Maïs; l’escultura depurada i simbòlica de Marzo-Mart; la pintura intimista i lírica, essencial de Diosillo i la pintura matèrica austera i concentrada de Romy Castro; i 4) 2 artistes de reconeguda trajectòria professional: Vives Fierro, reconegut cronista pictòric de les ciutats, que partint del camp figuratiu ha sabut crear un estil propi del paisatge urbà a través del collage i la pintura; i Modest Cuixart, figura capdavantera de la plàstica contemporània catalana, amb una praxi i estil inconfusible.

El dia 6 de maig a les 8 del vespre, el director de la galeria Josep Canals fou convidat a donar una conferència a l’Aula de Cultura del Club Muntanyenc, en què presentà l’esborrany "100 anys d’història d’art contemporani a Sant Cugat 1900--2000" del que serà un llibre que es publicarà l’any 2000, que constituïa el primer acte de final de mil·lenni que es feia a Sant Cugat. La conferència feia un repàs exhaustiu del que ha estat l’art santcugatenc al llarg del s. XX, des del moviment modernista fins a l’art actual, destacant entre els punts aglutinadors dels corrents artístics locals la Casa Aymat, l’antic Casal Parroquial i les nombroses galeries que hi ha actualment a la ciutat. Canals també va anomenar més d’un centenar de persones que han fet una realitat de l’eslògan "Sant Cugat, terra d’artistes", i destacà sobretot la figura universal de Josep Grau Garriga.

Amb motiu del centenari del naixement de JOSEP PLA, organitzem conjuntament amb l’Any Pla i TVE de Catalunya una exposició col·lectiva "Els artistes catalana a Josep Pla" d’homenatge a l’escriptor empordanès, que reunia 35 artistes actuals de diferents tendències i generacions, com a reflex dels diferents moviments artístics que hi ha actualment a Catalunya. L’exposició, que s’inscrivia dins la programació oficial de l’Any Pla, reunia obra feta expressament per a aquesta ocasió, en què cada artista presentava, des de la diversitat d’estils, un treball inèdit sobre paper fet a mà de 50 x 67 cm, degudament emmarcat.

A partir de les tècniques pintura, dibuix, gravat i collage, 35 artistes (alguns d’ells santcugatencs), s’inspiraven en la figura i obra de Josep Pla: Mercè Atienza, Josep Baqués, Carles Briega, Joaquim Budesca, Jaume Carbonell, Jaume Carod, Ma. Teresa Casas, Carlos Díaz, Mercè Diògene, F. Fornells-Pla, Martín Frías, Gaixet, Alicia Grau, Josep Grau Garriga, Conxa Ibáñez, Teresa Llàcer, Xavier Llull, Joan Martí, Pere Martí, JoanPere Massana, Albert Minoves, Joan L. Navarro, Rosa Nicolás, Agustí Penades, Joan Raset, M.A. Raventós, Lluís Ribas, Totón Rosillo, Sento Massià, Jaume Solé, Ferran Soriano, Benjamín Torcal, Romà Vallès, Christian van Hecke i Vives Fierro. Completava l’exposició un vídeo d’una àmplia entrevista que Joaquín Soler Serrano va fer a Pla per al programa "A Fondo" de TVE, que es va emetre el desembre de 1976.

La mostra, de recorregut itinerant, s’inaugurà el 22 de maig als locals de la galeria del Celler Centre per viatjar després a la Casa Elizalde de Barcelona del 29 de maig al 15 de juny, i a d’altres indrets de la geografia catalana fins al gener de 1998 que finalitzarà a Sant Cugat, a la sala d’art del Celler Centre.

Amb motiu de l’exposició, el locutor Joaquín Soler Serrano, qui presentà l’acte inaugural de Barcelona, va escriure una "Carta oberta a l’escriptor Josep Pla".

Continuant amb la idea d’apropar l’art al públic en general, Canals repetia l’experiència d’exposar art en grans superfícies comercials, adoptant provisionalment 6 espais al Celler Centre Comercial, fruit d’un conveni entre la galeria i el Celler per enriquir i donar una nova dimensió lúdica i cultural al públic que entra en aquestes àrees comercials. El dia 22 s’inauguraren els 6 locals dedicats preferentment a l’art santcugatenc, 3 d’exposicions col·lectives i 3 d’individuals: un espai oferia una col·lectiva d’artistes de Sant Cugat, un altre presentava per un dia l’exposició "Els artistes catalans a Josep Pla", que després s’afegiria al tercer, d’artistes que podrien formar part d’un futur Museu d’ Art Contemporani de Sant Cugat (MACSC), una idea llençada per Josep Canals de "Proposta de col·lecció", amb obra d’artistes vinculats a l’Escola Catalana de Tapís: Grau Garriga, Ràfols Casamada, Subirachs, Tharrats, Muxart, Fornells-Pla, Ma. Assumpció Raventós, Fita, Argimón, Royo, o Amèlia Riera... Els altres locals d’exposicions individuals eren dedicats a Josep Grau Garriga, pintures de Josep Ma. Meján, i pintura i escultura de José Luís Álvarez. L’espai de J. Grau Garriga presentava una sèrie inèdita de gravats de diferents temes, 6 d’ells dedicats al Romanticisme, un dels seus temes predilectes, tot recordant la seva primera exposició que va realitzar l’any 1955 a la Sala del Club Muntanyenc.

Incidint en la línia de reivindicar una de les èpoques més fructíferes de l’art contemporani català i dins els actes de celebració del desè aniversari de la galeria, del 2 al 26 de juny s’oferia l’exposició "10 anys - 10 artistes de l’Escola Catalana de Tapís"" que reunia 25 obres entre tapissos, pintures i dibuixos de 10 primeres firmes de la plàstica catalana. Dels 50 artistes que es van involucrar en aquest moviment d’art social, Canals, galeria d’Art seleccionà amb un criteri rigorós 10 figures innovadores rellevants que han seguit trajectòries diferents però amb la base comuna d’haver assolit protagonisme indiscutible dins el panorama artístic català: obres de tapís, pintura i dibuix de Grau Garriga, tres facetes del seu itinerari plàstic que es complementen; pintures matèriques i tèxtils de Josep Royo, un dels artistes més experts del món tèxtil de l’Estat; un tapís excel·lent dels anys 70 de Carles Delclaux i pintures sobre tela dels anys 80 de Tharrats, dos artistes que actualment segueixen treballant aquesta tècnica; treballs sobre tela i planxa dels anys 80 de l’artista gironí Fita i una pintura, i subtils dibuixos dels mateixos anys de Ràfols Casamada; dibuixos de Subirachs; pintures de Maria Girona i de dos grans creadors plàstics que marquen l’art d’aquest segle: Tàpies i Miró.

L’Escola Catalana de Tapís fou dirigida per Grau Garriga qui, juntament amb aquests i altres artistes en els anys 60 i 70 van impulsar i renovar la tècnica ancestral del tapís a nivell de tot l’Estat, introduint nous materials i gran varietat de color en el monòton model del tapís dels anys 60, que fins llavors estava en una situació de servilisme (fins els anys 50 el tapís consistia a passar el quadre al teixit i no era considerat com una obra creativa).

Aquesta mostra multidisciplinar d’un col·lectiu d’artistes involucrats en l’experimentació del món tèxtil, assenyalava un punt àlgid en la renovació de la tècnica del tapís, quan el tapís deixa de ser artesania per esdevenir art, alhora que documentava i permetia contemplar 10 formes distintes de praxi artística contemporània.

La galeria vinculà aquesta exposició a Josep Pla, com un acte d’homenatge a un escriptor relacionat amb el moviment en tant va publicar articles sobre l’Escola, amb un cartell que recollia una imatge fotogràfica de la visita que l’escriptor empordanès realitzà a l’Escola Catalana de Tapís l’any 1973. Així mateix, l’acte inaugural fou presentat per Joaquín Soler Serrano, en memòria del programa "A Fondo" que TVE va emetre els anys 70 en directe des dels Jardins del Reial Monestir, a través del qual es donava a conèixer a nivell estatal el que s’estava fent a Sant Cugat en el camp de la renovació del tèxtil artístic.

Com a punt final de l’onzena temporada artística i coincidint amb els actes de la Festa Major de Sant Cugat, el dia 26 de juny la crític d’art Maria José Mas presentava la versió no. 6 d’ "Artistes per a un nou segle", amb l’edició del catàleg corresponent, dins el cicle d’exposicions col·lectives que la galeria programa a raó de 2 per temporada des de 1995 fins al 2000. L’exposició, que es podia veure fins el 26 de juliol per traslladar-se després els mesos d’agost i setembre a dos dels locals de Celler Centre, apostava per noves cartes en l’art contemporani, des de les modalitats de pintura (7), escultura (2) i fotografia (1): els paisatges subtils i delicats d’Adelaida Blavia que es perden en celatges difuminats; la interpretació emotiva d’objectes quotidians que fa la pintura de Tatiana Blanqué, a través de la força i vitalitat del color; les formes geomètriques harmòniques i essencials de Ramón Cerezo; la pintura de figuració humana de connotacions filosòfiques d’Enric Giralt; l’ informalisme i expressionisme abstracte de les pintures d’Alexandre Guillamot; les fotografies que exalten l’esplendor de la natura en els seus detalls de Samuel Ibars; la subtil i poètica pintura de Montserrat Lacomba que experimenta i conjuga diversos símbols i materials; l’original escultura lleugera ondulada i rítmica de Maïs; la pintura surrealista i de colors purs de Pérez Oliván i la figuració pictòrica de Totón Rosillo, en clau "fauve" i expressionista de motius quotidians.

DOTZENA TEMPORADA
1997 - 1998

El 6 de setembre s’inaugurava la nova temporada d’exposicions als 6 espais d’art que la galeria Canals tenia al Celler Centre, amb un concert de música clàssica que oferien 4 estudiants del Centre d’Estudis Musicals i Humans Talleda Ricomà de sant Cugat: els espais 1 i 2 que continuaven amb l’exposició col·lectiva "Artistes per un nou segle no.6"; l’espai 3 amb una individual de l’escultor Ramón Cerezo; l’espai 4 dedicat a les pintures de Rafael Plaza, d’interiors i paisatges que vivifica amb una rica paleta de colors alegres, i els espais 5 i 6 amb la mostra multidisciplinària d’artistes de Sant Cugat o vinculats amb la ciutat: A. Solivelles, M.T. Quaglia, Ma. Assumpta Raventós, Begoña Valcárcel, Raset i T. Rovira, entre d’altres, com a proposta de col·lecció per al futura Museu d’Art Contemporani de Sant Cugat.

Paral·lelament la galeria obria la nova temporada artística amb una exposició col·lectiva commemorativa de l’onzè aniversari que, sota el títol "10 - 1" reunia deu artistes locals de diferents corrents i estètiques, representatius de la línia que la galeria sempre ha defensat , 10 artistes que ja havien exposat anteriorment més un, que s’estrenava en aquesta ocasió: la pintura expressionista i contundent, violenta de Carles Briega, un dels primers avantguardistes de la ciutat; la pintura de Teresa Casas que combina símbols mitjançant el collage i la matèria; les escultures personals de Neus Colet, que recrea jocs i objectes minimalistes a partir de materials com el ferro i la fusta; la pintura simbòlica i colorista de tendència "fauvista" de Mercè Diògene, artista "clàssica" de la ciutat; la pintura subtil i de gran refinament estètic, de reminiscències orientals de Gaixet; l’obra pictòrica lírica, elegant, sòbria i de gran riquesa cromàtica, sempre a partir d’objectes quotidians de Gómez Gámez; la veu original de Grau Garriga, un dels creadors més internacionals de la ciutat; els paisatges serens elaborats amb una tècnica acurada de Josep Ma. Meján; les figures de traç expressionista i aire primitiu de les pintures de Rosa Nicolás, una de les pioneres de l’avantguarda de Sant Cugat, els paisatges mínimals, íntims i personals dins el corrent neofiguratiu, elaborats amb la tècnica del tremp d’ou de Bibiana Pedemonte, i les escultures-muntatges de Pere Pich, que incorporen figures amb construccions de ferro o instal·lacions com un teatre de la vida.

L’exposició, que es podia veure fins al 5 d’octubre, continuava amb l’objectiu del galerista de demostrar el lema "Sant Cugat, terra d’artistes", a partir d’onze artistes seleccionats segons el tarannà de la galeria, representatius de l’evolució de l’art santcugatenc, des dels anys 60 fins ara.

Del 7 d’octubre al 2 de novembre Joaquim Budesca exposava per tercera vegada a Sant Cugat amb una mostra d’obra recent de 33 pintures, 27 olis i 6 aquarel·les de temes paisatgístics que exalten la natura, en aquesta ocasió de diferents indrets de la ciutat, seguint en la línia commemorativa de l’onzè aniversari de la galeria.

El seu peculiar estil pictòric li ha atorgat un lloc dins el paisatgisme català actual. Configura paisatges esquemàtics, simples, com a conseqüència de l’abstracció de molts elements, centrant l’atenció en altres com els arbres en forma de globus, les flors com a taques de color, el núvols de formes arrodonides..., i a partir d’un estudi aprofundit i intens del color i de les estructures de les masses juntament amb les textures que evoquen els elements del paisatge (el cel, el mar, la terra, la vegetació...) que trasllada sobre la tela en forma de sentiment pur. Com diu Josep Ma. Cadena, singularitza, cada vegada més, els volums de la natura i personalitza els sentiments a través del color, construint la melodia i vibració del paisatge com una estructura de taques monocolors.

El dia 22 d’octubre l’artista de Vilanova i la Geltrú donava la primera xerrada -col·loqui sobre la seva obra, d’una iniciativa que era la principal novetat d’aquesta temporada, amb l’objectiu d’apropar al públic l’obra dels diferents artistes expositors de la sala.

A les sales d’art del Celler Centre es podia veure del 13 d’octubre al 16 de novembre una mostra retrospectiva de la pintura figurativa del reconegut artista gironí Joan Raset. Gran part de la seva obra se centra en l’estudi de la figura femenina que, a través de la sinuositat de les línies, posa l’accent en la sensualitat i erotisme femení. Per altra part també presentava per primera vegada els últims treballs de recerca experimental en els quals, combina la destresa tradicional del dibuix i la pintura, amb procediments informàtics, tot experimentant amb les possibilitats de la imatge digital.

Per altra part, la mostra itinerant "Els artistes catalans a Josep Pla" seguia el seu recorregut per la geografia catalana: s’inaugurà el de nou a l’Església Vella de Mont-Roig del Camp (Tarragona) per passar després el desembre a Andorra i cloure´s finalment a la Sala d’Art del Celler Centre de Sant Cugat, el dia 23 de gener de 1998 al 10 de febrer.

Del 4 al 30 de novembre l’artista de Jaén resident a Sant Cugat Alfons Gómez Gámez oferia a la sala del carrer de la Creu una selecció de pintures elaborades en els últims 3 anys, amb un total de 20 obres sobre paper o tela i 4 o 5 olis de gran format, aquests últims una "obra molt pastada" que dona un resultat molt mat a la pintura, inspirada en els mestres venecians.

Difícil de classificar, la seva és una obra figurativa amb alguns valors abstractes, extraordinàriament sensible i suggeridora, centrada en interiors i bodegons, els quals recrea en una visió subtil i poètica. Banya els fruits secs, les pomes, les fulles ...en tonalitats marronoses, ocres i grises, donant un matís especial als grisos que converteix aquest to fred en una tonalitat càlida. El motiu figuratiu gairebé és un pretext per experimentar tonalitats, textures i matisos i per articular composicions harmòniques que "comuniquen sobretot pau, convidant-nos a la introspecció i a la contemplació", segons paraules de Lluís Calvo Calvo (membre del Consell Superior d’Investigacions Científiques).

Al mateix temps, del 22 de novembre al 18 de desembre es podia veure a Canals, Galeria d’Art una mostra de l’obra més recent de la pintora santcugatenca Marta Vallbé. L’artista donava la seva visió de la Mediterrània i concretament de "Grècia, com a primera cultura mediterrània, com a bressol de la cultura occidental" en una trentena de quadres elaborats amb la tècnica del collage, amb materials com la tela, el filferro, fragments de ceràmica, fusta o cartró, dins una gamma de colors terrosos.

Seguint el seu recorregut itinerant, el dia 3 de desembre s’inaugurava a la Sala d’exposicions de l’Ajuntament d’Encamp (Andorra) l’exposició "Homenatge dels artistes catalans a Josep Pla".

Del 28 de novembre al 30 de desembre, s’oferia la mostra a l’insigne artista local Josep Grau Garriga que tancava el cicle d’exposicions commemoratives del desè aniversari de la galeria, a la qual assistí el Conseller de Cultura de la Generalitat, Joan Ma. Pujals. De manera simultània, es donava la inauguració virtual de l’exposició, amb l’estrena d’una web a Internet amb les obres de l’artista santcugatenc, gràcies a la col·laboració de dos joves universitaris, els germans Hermes i Néstor Andreu.

Vint-i-cinc obres de petit format sobre paper, creades durant l’últim any al seu estudi d’Anjou, formaven el gruix de l’exposició de caire intimista i personal, acord amb la seva vida quotidiana, amb temes de tractament formal i estilístic a prop del surrealisme.

A través de les tècniques del dibuix, pintura i collage, amb l’ús d’elements tèxtils i integració d’objectes que fan referència a les seves vivències més íntimes, Grau Garriga recuperava els paisatges i records d’infància, traduint les seves experiències i vivències de la terra nadiua des del seu sentiment actual, en una obra estètica que correspon a la seva realitat interior: "on vaig directament als conceptes essencials de la meva filosofia de la vida".

Incorporava a la seva simbologia arbres, arrels, petits insectes i animals de camp, caps anònims que estableixen un nexe afectiu amb l’entorn més immediat des d’una aportació tècnica i conceptual molt arriscada, investigant - com assenyala Arnau Puig - no només els colors i cromatismes, sinó afegint tota classe d’objectes estranys i forans en l’ortodòxia de la pintura, però essencials i necessaris per produir associacions sensitives i culturals inesperades per comunicar el missatge latent que hi ha en tota obra d’art.

La recerca plàstica actual de Grau Garriga cerca plasmar ingredients que siguin reflex de la nostra època.

La Sala d’Art del Celler Centre exhibia del 13 al 26 de desembre la primera exposició individual a Catalunya del pintor de Torrevieja (Alacant) César. L’exposició constava de vint-i-vuit peces, la majoria de petit format, dins l’informalisme en la seva vessant més expressionista, on la figura humana s’insinua subtilment entre grans masses de color , en una gamma de colors freds i foscos.

Del 30 de desembre al 15 de gener de 1998 es podia veure a la mateixa sala del Celler Centre una exposició de fotos tractades amb ordinador, centrades en la deformació de la imatge, de l’artista Tom Coma. Sota el títol de "Visualitzacions, pintura digital i infoescultures", l’artista gironí oferia els resultats d’una investigació realitzada en els últims 4 anys sobre la relació de la fotografia i la informàtica, inspirant-se "en les formes esfèriques de la natura i el cosmos", amb la qual reivindica la utilització de l’ordinador com a eina de creació que revolucionarà la plàstica del segle vinent.

La Galeria inaugurava l’any 1998 el mes de gener amb una mostra de l’artista santcugatenc Carles Briega. L’exposició exhibia part de la darrera obra del pintor, l’obra del qual es caracteritza per una línia d’investigació constant que l’ha portat a tastar diferents llenguatges artístics, prop del surrealisme i l’expressionisme, amb una marcada influència del grup Dau al Set, segons constata el mateix autor.

Després d’haver passat per diferents etapes artístiques, ara presentava "paisatges" anímics que beuen de l’instint i l’inconscient, l’irracional, en una tendència expressionista en tant cerca alliberar no només l’emoció, passió o impulsos instintius, sinó també la pintura en colors, forma i línia. Importa la sensació, la càrrega emotiva que provoca a través d’una visió subjectiva, deformada, producte d’un automatisme psíquic, en un procés que es va elaborant; un surrealisme abstracte que recull la part fosca i amagada de l’inconscient, els dimonis personals.

Aquesta obra inquietant i dramàtica incloïa peces de tècnica a l’oli, mixta, pastel, tèmperes i dibuixos. L’exposició també es podia veure a la pàgina web de Canals, Galeria d’Art.

Del 23 de gener al 10 de febrer s’exhibia a la sala d’Art del Celler Centre la cloenda de l’exposició "Els artistes catalans a Josep Pla", després de nou mesos de ruta per terres catalanes.

El mes de febrer Conxa Ibáñez presentava l’obra més recent, un conjunt de vint paisatges, alguns d’ells de Sant Cugat. Amb quasi quaranta anys d’ofici, la seva pintura beu de la tradició paisatgística catalana, evolucionant cap a una concepció nova, amb una interpretació personal i emotiva del paisatge, en una visió essencial i lírica. Aquests retrats poètics de la naturalesa expressen estats anímics de serenitat i harmonia. El paisatge esdevé el pretext per parlar de si mateixa, del que cerca o del que sent.

La crític Mercedes de Prat situava Conxa ibáñez dins el neoescolasticisme eclèctic, en tant converteix el món tècnic d’avui en fragments de bellesa. Capes i capes de pintura vesteixen unes atmosferes singulars, quasi monocromes, d’un paisatge idíl·lic i depurat.

Simultàniament, del 10 al 26 de febrer, es podia visitar a la sala d’Art del Celler Centre una mostra de pintures i escultures del barceloní Oriol Rius i Camps. L’artista presentava per primera vegada una obra de grans dimensions a escala real, "Emergents-4", una escultura que s’eleva fins a 3,6 metres, que segueix les quatre cares verticals d’un prisma, al costat d’altres en estat de maqueta. Tal com diu J.Ma. Cadena, li interessa expressar l’energia present a la vida i aconsegueix obres molt dinàmiques.

Continuant en la línia d’exposicions d’artistes de Sant Cugat que porta a terme la discoteca Chic amb la col·laboració de la galeria, del 27 de febrer fins a mitjans de setembre Carles Briega presentava deu obres corresponents a l’època en que no es plantejava cap temàtica, que ell qualifica com "un sondeig del subconscient".

El mes de març Amèlia Riera, artista pionera de l’informalisme català, exposava un conjunt de 15 peces de diferents èpoques: 3 obres representatives de l’etapa informalista (1962-1963), de tons foscos i confeccionades amb pols, marbre i làtex, i la resta corresponia als treballs més recents (1998), olis de colors clars i peces mixtes amb tela i fusta, que insisteixen amb les habitacions o escenografies peculiars de l’artista, amb objectes que recorden l’absència de l’home. L’obra corresponent a les dues etapes permetia veure l’evolució artística de l’artista, dins una coherència estètica, una mateixa línia expressiva, de connotacions filosòfiques i elements surreals.

La seva pintura conté una càrrega simbòlica molt personal, dins un discurs hermètic i esotèric. La línia actual, segons pròpies paraules, és propera al simbolisme màgic, un corrent que endinsa l’espectador en el món de les imatges oníriques. L’escrutini d’aquests grans espais buits permet indagar els sentiments de cada u, en una lectura suggerent i oberta.

Des del mes d’abril, la web de Canals, Galeria d’art, queda integrada a la web del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, essent la primera galeria de Catalunya que hi accedia. Comparteix la secció amb altres adreces culturals d’interès: el MACBA, la Fundació Joan Miró, el Teatre Museu Dalí, el Museu Arqueològic de Tarragona i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Amb la connexió a la pàgina de Canals també es pot accedir a d’altres webs i links.

L’artista santcugatenc Sergi Barnils oferia el mes d’abril una mostra retrospectiva, un repàs de la seva obra des dels inicis fins a l’actualitat, que coincidia amb un moment brillant de la seva carrera, amb l’edició d’un llibre de la seva obra i amb exposicions a diferents ciutats europees.

L’exposició constava d’una vintena d’obres dels últims vuit anys que pertanyen a les sèries "Dels jardins oblidats", caracteritzades tècnicament per un suport de tela i una base de cera, encara que també utilitza pintura, fusta i cartró, amb una temàtica de referències medievals. Les contraposicions de transparències, de gratat i ratllat i la superposició de capes de ceres tenyides són algunes de les tècniques que utilitza l’artista. La seva és una pintura simbòlica i íntima, que insinua més que explicita: castells, torres, claus..., presentats en una composició de colors vius o en el diàleg blanc i negre, i formes geomètriques, que recorden històries llegendàries de dames i cavallers.

Del 28 d’abril al 24 de maig la galeria inaugurava l’exposició col·lectiva "Els nostres artistes a Artexpo", una mostra d’autors representatius d’aquest espai que participaven a la Fira Internacional d’Art de Barcelona i que donava l’oportunitat de poder veure l’obra d’aquests artistes als ciutadans que no podien assistir a la fira. Simultàniament a la inauguració, aquesta es presentava en la seva pàgina web d’Internet. La mostra reunia diferents llenguatges plàstics exponents del panorama artístic actual: Carme Aguadé, Tatiana Blanqué, Carles Briega, Jaume Carod, Anton Coma, Ramón Cerezo, Neus Colet, Grau Garriga, E. Giralt, Maïs i Josep Ma. Mejan.

Canals, galeria d’Art, es presentava per tercer any consecutiu a la Fira Internacional d’ Art de Barcelona Artexpo, que se celebrà al recinte firal de Montjuïc del 7 a l’11 de maig de 1998. L’estand número G7 acollia els paisatges reals i onírics de Carme Aguadé; l’escultura rítmica "mig orgànica, mig matemàtica" de Ramón Cerezo; l’art digital que experimenta noves tecnologies d’Anton Coma; la pintura "filosòfica" de procediments fotogràfics aplicats a tela o fusta i transparències a base de cera i laca d’Enric Giralt; l’original escultura de formes simples i elementals, centrades sobretot en el fetus de Maïs; la pintura lírica de Josep Ma. Mejan que exalta el paisatge; les darreres creacions que combinen paper i tèxtil de l’artista innovador i versàtil Grau Garriga; les peculiars escultures-ironies dels objectes quotidians de Neus Colet; la pintura minimalista i sígnica de Jaume Carod; els nus femenins de l’última etapa creativa de Carles Briega i, en el nou espai que Artexpo dedicava als joves (Artexpo Jove), la pintura colorista d’objectes quotidians de la santcugatenca Tatiana Blanqué.

Del 26 de maig al 21 de juny s’exhibia l’obra recent de l’artista i catedràtic de la Facultat de Belles Arts de Barcelona Gerard Sala. Una trentena de pintures i escultures centrades en la naturalesa (fauna, flora...) i el paisatge formaven el gruix de la mostra, i era la primera vegada que l’artista presentava les seves escultures, formes al·legòriques esquemàtiques realitzades en fusta, inspirades en el vol dels ocells.

Mitjançant una pintura gestual, Gerard Sala vol donar "una convicció poètica a la realitat" i dins un estil figuratiu, centra l’exposició en la natura i la llibertat de les noves tecnologies, insistint en una gamma on dominen els blaus, que ocasionalment combina amb malves i vermells. G. Sala està considerat un dels valors de l’art actual català més sòlids i compta amb una llarga trajectòria artística de quasi 40 anys.

Coincidint amb l’inici de la Festa Major de Sant Cugat, el 26 de juny s’inaugurava la setena edició de l’exposició col·lectiva "Artistes per a un nou segle". La mostra, que es podia visitar fins el 19 de juliol, reunia vint-i-quatre obres de diferents gèneres artístics: pintura, gravat i escultura.

Deu artistes joves exhibien la diversitat de plantejaments i temàtiques de l’art contemporani català: les pintures surrealistes construïdes a base de capes de pintura sobreposades d’Iván Baró; la pintura subtil i poètica d’espais urbans de Sofía Buxó; els paisatges anímics i emotius d’Antoni Chia; les composicions que s’inspiren en la cultura grecoromana de Jordi Coll, a base de collage i pintura sobre tela; la pintura expressionista de Ch. Delaire que adopta com a motiu el gall de corral; l’escultura orgànica i sinuosa de Josep Massana; les aquarel·les de natures mortes de Rosa Permanyer, enriquides amb nous procediments tècnics; la pintura informal que té el seu origen en les formes suggeridores de la natura d’Anna Valls; els gravats de Margarida Vidal que investiguen les possibilitats d’aquesta tècnica i la pintura d’objectes quotidians de Daniel Voramar que insereix en una estructura seriada que li dona una nova lectura.

La presentació de l’exposició i del catàleg corresponent a "Artistes per a un nou segle 7" anà a càrrec de Roser Amills, crític d’art i escriptora, amb la qual es tancava el cicle d’exposicions de principi i final de temporada que la galeria venia realitzant des de l’any 1995, que sota aquest eslògan presentava artistes novells.

En la línia de presentar cada estiu una nova samarreta de promoció de la ciutat, el mes de juliol l’artista santcugatenc Josep Maria Mejan s’afegí a la col·lecció "Sant Cugat, terra d’artistes", amb el disseny d’un paisatge d’estil impressionista a partir dels colors blau, verd i groc.

Amb motiu del dotzè aniversari de la galeria, la sala obria la nova temporada artística amb l’exposició col·lectiva "50 anys d’art a Sant Cugat - les nostres avantguardes històriques -", que oferia un ventall divers de temes i plantejaments d’artistes claus i representatius de la ciutat, compromesos des dels anys cinquanta amb l’art contemporani català. La mostra, que es podia veure del 10 de setembre al 4 d’octubre, incloïa noms de prestigi: els germans Francesc (promotor de la primera exposició amateur a Sant Cugat) en la línia fauvista i Miquel (poeta i escriptor) Cabanas Alibau; l’internacional i consolidat Josep Grau Garriga, gran renovador del tapís a l’Estat espanyol; la gran pedagoga Teresa Farrés; els importants creadors de l’art tèxtil Josep Royo i Carles Delclaux; el dibuixant de la casa Aymat Carles Vergés; el mateix galerista Josep Canals, pintor, escultor i promotor cultural; el polifacètic i reconegut pedagog Joan Tortosa; l’escultor Pep Codó (membre del primer grup artístic de la ciutat Gallm); l’artista i mecenes Mercè Diògene i el professor Xavier Figueras, una sèrie d’artistes que s’han compromès i implicat amb la transformació artística de la ciutat. L’exposició era important en tant recuperava la part artística menys coneguda de la història de Sant Cugat, enfocant una panoràmica de les nostres avantguardes històriques.

Una de les principals novetats de la nova temporada era que Canals, galeria d’Art, obria novament la sala número 2, la qual cosa permetia veure més obres o presentar dues exposicions simultànies.

El mes d’octubre s’exhibia una antològica del santcugatenc Josep Maria Mejan, repartida a tots dos espais, amb motiu de la qual s’edità el llibre "Mejan"(dins la nova col·lecció "El tren del arte") escrit per la periodista i crític d’art Rosell Amills, que es presentà el dia 6 d’octubre de 1998. El llibre recollia tota la trajectòria artística del pintor, especialitzat en el gènere de paisatges.

La mostra s’articulava en dues parts corresponents als dos espais: la sala 1 oferia l’obra més recent (una ampla sèrie d’olis), mentre que la sala 2 exhibia una retrospectiva d’obra en tela i sobre paper, a més d’una petita selecció de les seves característiques i originals escultures-paisatge, que abastava des dels inicis fins a la dècada actual.

La pintura de Mejan es recrea en els paisatges de l’entorn, que interpreta amb una nova praxi, tot i beure de la tradició paisatgística catalana. Des d’una visió lírica i idealista, l’artista abstreu de la naturalesa una cal·ligrafia essencial de ritmes i combina colors molt nets, amb accents de negres, grisos o ocres. La seva és una pintura intimista, que expressa sentiments i paisatges interiors.

Del 3 al 30 de novembre, dues veus femenines presentaven simultàniament a ambdós espais dos codis estètics diferents: mentre la sala 1 exhibia les pintures recents de Carme Aguadé, la sala 2 oferia obra recent de Tatiana Blanqué.

Carme Aguadé és una de les veus conegudes del panorama artístic català, que compta amb una llarga trajectòria artística. Seguint una línia de constant evolució, ha passat pel pop art i l’op art, és a dir, l’estructuració geomètrica i reducció dràstica d’elements, i ara, en ple domini dels mitjans expressius, retroba el gust pel paisatge, per captar fragments de la natura, en una visió real-onírica.

Tatiana Blanqué pinta el gènere de natures mortes, des d’un cromatisme fort i àcid, que conjuga els tons primaris de la paleta. A partir de la tècnica de l’aiguada, treballa grans superfícies del llenç, que resol de manera quasi monocolor. Les seves obres són contundents i molt elaborades. Objectes comuns, en aquest cas la copa i la taula, delimiten espais buits, i les taques de colors vius tradueixen els seus estats interns.

Finalitzava l’any 1998 amb una exposició individual de Jaume Carbonell a la Sala I i l’exposició col·lectiva "Petit format de grans firmes" a la Sala II, que reunia: Artigau, Budesca, Cesc, Cuixart, Dalí, Fita, Fornells-Pla, Gómez Gámez, Grau Garriga, Muxart, Ràfols Casamada, M. Assumpció Raventós, Amèlia Riera, Gerard Sala, Subirachs, Tàpies, Carles Vergés i Vives Fierro.

Hereu de la cultura mediterrània en alguns aspectes plàstics, Jaume Carbonell presentava una mostra que s’estructurava segons la temàtica en tres parts: Sobretaules; Mites; i Banyistes, Sirenes i Muses.

Carbonell es recrea en l’estudi de la figura des d’una praxi personal. Ja siguin temes bíblics, mítics o quotidians, pinta escenes idíl·liques, reposades, d’una atmosfera suau, on la figura, generalment femenina, tranquila i sensual, convida a gaudir de la vida. La seva és una pintura serena, lírica, que conjuga harmònicament els colors vius de la paleta.

La Sala II reunia una petita selecció d’obra de petit format de 18 artistes representatius de l’art contemporani català de finals del segle XX, des de diversitat de tècniques: dibuix (Artigau, Cesc, Grau Garriga, Ràfols-Casamada i Carles Vergés), tapís (Grau Garriga), pintura (Artigau, Budesca, Cesc, Cuixart, Fita, Fornells-Pla, Gómez Gámez, Muxart, Ràfols-Casamada, Assumpció Raventós, Amèlia Riera, Gerard Sala, Subirachs i Vives Fierro) i gravat (Dalí i Tàpies).

Artigau presentava una acurada obra sobre paper dins el seu estil característic; Budesca una pintura que investiga nous llenguatges sobre el paisatge català; Cesc, reconegut creador d’acudits i històries en la premsa, exhibia pintura i dibuix; Cuixart, un dels màxims representants de la pintura del segle XX, pintura; així com Fita, reconegut creador multidisciplinar gironí i Fornells-Pla, investigador de les arts plàstiques; Gómez Gámez presentava una pintura dins el seu estil líric i dens habitual; Grau Garriga pintura i tapís, en la línia d’avantguarda audaç; Muxart, la seva pintura vital i acolorida; Ràfols Casamada l’abstracció lírica peculiar de la seva pintura i dibuix; M. Assumpció Raventós, que conrea diferents gèneres artístics, i Amèlia Riera, una de les pioneres de l’informalisme català, presentaven pintura; Gerard Sala els paisatges informals que recreen la natura; Subirachs i Tàpies, dues figures indiscutibles de l’art contemporani, exhibien pintura i gravat; Carles Vergés, pioner entre els dibuixants de l’Escola Catalana de Tapís de St. Cugat, dibuix i Vives Fierro, acredit cronista de la ciutat, pintura .

Ambdues exposicions es podien visitar fins el dia 6 de gener de 1999.