L’art del segle XX desenvolupat a Sant Cugat que aquí presento és el que jo he viscut des de la meva infantesa, mentre la vila camperola d'escassament set mil habitants anava creixent a poc a poc, i també tot el que he pogut arreplegar a través de papers i testimonis presencials de tots els anys que em precedeixen.

Totes les dades recollides són vivències que al llarg dels anys han esdevingut testimonis de la transformació del poble camperol en l’actual ciutat. En aquesta història, cal considerar la meva lluita a copsar, veure i entendre el món, i també les ganes de comunicar-ho, de fer-ho saber als altres com a artista i galerista. Aquestes ànsies vénen donades per la necessitat de dir quin és el meu punt de vista d'una ciutat que enfila el tercer mil·lenni amb un indubtable protagonisme en el món artístic.

En el segle XX, aquest poble s'ha destacat principalment pel fet de passar de petita vila agrícola, de dos mil habitants escassos, a una ciutat de més de quasi seixanta cinc mil al tom de segle. Això comporta, doncs, una profunda transformació en tots els àmbits.

Tot i les mancances, és evident el protagonisme de la ciutat en l'aspecte artístic, com a exponent d'un temps, d'un país i d'una societat en el mil·lenni que hem finalitzat i que ens ha fet assolir un lloc entre les ciutats d'art, principalment en la segona meitat del segle XX, gràcies a la tossuderia i l'idealisme utòpic d'unes poques persones de la nostre activa societat santcugatenca.

Aquest estudi recull tots els canvis que també ens han transformat en un centre d’importància artística en el segle XX. Els textos que segueixen són la recopilació d’anys de recerca que despleguen tot un món de possibilitats i d'anàlisis filosòfiques pels historiadors a l'entorn d'un lloc i un temps concret: Sant Cugat del Vallès. Aquest llibre és una pinzellada d’uns fets vivencials que aquest galerista aporta a la comunitat per conèixer d’on venim i cap a on anem. No cal buscar grans floritures lingüístiques, ja que amb un llenguatge planer vull manifestar una sèrie de fets que formen part de la memòria col·lectiva, i avui més que mai s’han d’explicar per conèixer el nostre passat artístic.

Sens dubte vistos els resultats i l’engrescament d’artistes i estudis existent en aquest canvi de mil·lenni a la ciutat, ara sí que ens trobem en una població que té el camp abonat per incidir en els nous plantejaments creatius que es generin al país a partir d’ara.

Desitjo deixar constància del meu agraïment més gran a les persones que m’han ajudat en el treball, facilitant informació i consell. I sobre tot a l’equip de la galeria que durant els últims mesos s’ha entregat a fons perquè aquest treball veiés la llum el dia de Sant Jordi de l’any 2003 del nou mil.lenni. Gràcies a l’interès de la Montse Cifuentes, pel seu suport en els anys d’elaboració; a Hermes Andreu, per tirar endavant els últims i complicats retocs i l’aplicació de les noves tecnologies; a Carles Cabanas, per la documentació gràfica nova i vella del seu arxiu; a Domènec Miquel, pels consells; a Elena Bosch i Lluïsa Gallego per la cura lingüística; a Rafael Merayo i Ignasi Pinyol per contribuir que l’edició veiés la llum en paper; a Arnau Puig per la presentació.

 

---

SANT CUGAT.
UN TERME GEOGRÀFIC AMB VOLUNTAT HUMANA DE SER

Arnau Puig. Filòsof i crític d’art

El que puc constatar sobre les intencions d’aquest estudi sobre L’Art del segle XX a Sant Cugat, 1900-2000, portat a cap per en Josep Canals, és que els indrets, tots els indrets, tenen trajectòria, fan història activa, segons el caràcter, el temperament, les inquietuds d’alguns dels seus habitants. La natura pot ser meravellosa i generosa o francament inquietant, inert i inhòspita. No hi fa res. És la gent que l’ha adoptat com terrer seu, que hi esmerça els seus esforços, la que fa que aquell indret pugui començar a tenir una notorietat que acaba cridant l’atenció sobre els productes que s’hi conreen o s’hi fan.

En el cas de Sant Cugat del Vallès i la notorietat i importància que aquest poble, esdevingut ciutat per la força dels moviments demogràfics moderns, ha anat adquirint a la història de l’art contemporani, es deu a dos factors dinamitzadors, segurament entre altres i, a més, per l’empenta d’una burgesia agrícola i industrial que ho va preparar, també perquè es va proposar que les valls i muntanyes d’aquest paisatge interior esdevingués un indret possessionat per la iniciativa humana, el pas primer per a que s’hi desenvolupin els factors culturals. És obvi que Sant Cugat té el Monestir, amb un claustre del segle XII i una extraordinària i potent església, que arrencant del romànic es conclou a finals del gòtic, que és una meravella d’estructura –el cèlebre saló d’encontre dels vilatans– i d’òptimes solucions de qualitat arquitectònica. Amb aquest monument només, Sant Cugat seria ja un referent que interessa culturalment. Els meus primers passos per Sant Cugat, immediatament després de la postguerra civil, foren per visitar gairebé clandestinament el claustre i que un bon santcugatenc, que s’hi passejava a hores perdudes, m’expliqués amb tot detall i bon coneixement, les virtuts artístiques, esculturals i d’informació evangèlica de tot el que s’hi podia aprendre al claustre del mestre Gatell. Molts dies de moltes setmanes i mesos només érem aquell cicerone improvisat i jo els que ens trobàvem al claustre. La gent normal, era obvi, tenia altres interessos més immediats, com els de la subsistència. Però és que la cultura es genera a partir dels excedents de voluntat i de necessitat. És aquell cicerone –el nom del qual no recordo en absolut, però que la història local podria recuperar, perquè en un lloc o altre deu figurar la seva entrega i lliurament voluntariós al monument–  el que engrandia Sant Cugat, perquè en cap moment va pensar vendre-se'l sinó, al contrari, preservar-lo i vetllar sempre per la seva integritat, evitant el vandalisme llaminer de tresors d’art, tan freqüent aquells anys.

Que a Sant Cugat hi hagi arquitectura modernista vol dir que hi havia una sensibilitat estètica que anava aparellada amb la iniciativa comercial i industrial. També el noucentisme és un crèdit per establir el lligam entre sensibilitat acurada i desenvolupament econòmic. Són fets que funcionen d’aquesta manera i compleixen aquella adequació que indica que a tota dinàmica social humana correspon un estil estètic que la caracteritza.

Un cas palès extrem d’això el tenim vers els anys 50 quan l’esmorteïda activitat tèxtil tapissera de la Casa Aymat decideix, en la persona de Miquel Samaranch, reprendre una dinàmica creadora que activi i mobilitzi les iniciatives de l’empresa. Aires de França fan saber que atès que el tapís tipus gobelin (la submissió del teixidor més que a l’anècdota a la imposició pictòrica del cartró) és ja anacrònic i que les innovacions del procediment establertes per Jacquard s’han banalitzat, tant pels continguts com per les formes, cal que es trobi quelcom més adient a la nova sensibilitat del temps. Això no vol dir estar amatent a les línies estantisses del consum casolà sinó a les fretures creatives que pressuposen i imposen trobar mercats forans nous, més amplis i més ambiciosos. L’artesanat no pot fer un pas més. Cal anar a parar a la creativitat dels artistes que, sense limitacions i amb poderosa imaginació ens diran no el que cal fer sinó el que s’ha de fer perquè se senti el vigor i la força de la creativitat. En Miquel Samaranch va buscar, el 1955, per a aquesta tasca renovadora, un jove artista santcugatenc. Josep Grau Garriga, que aleshores comença a donar mostres de radical inquietud plàstica, i li encarrega que es responsabilitzi de la creativitat de l’empresa en la vessant de la tapisseria, deixant de banda les catifes tradicionals i esgotades que anaven fent. Grau Garriga ho comprèn molt ràpidament. Es fa càrrec de quin és el llast del tapís i opta per la reducció radical de matisos i, en canvi, per l’increment de les textures, com més valents i decidides millor. A més, Grau Garriga viatja a França i es fa deixeble del gran mestre tapisser d’aleshores, en Jean Lurçat. Els obradors del nou concepte de tapís que es desenvolupa a Aubusson, informen immediatament de que a l’art la iniciativa i la creativitat són la primera força. Aquesta connexió implica, a més, un nou concepte de la circulació del tapís: que hauria de ser un art d’abast popular, de circulació no estrictament sumptuària. Aquests són alguns dels postulats des dels que treballa Jean Lurçat i que, amb creativitat, Grau Garriga farà seus.

Tant el jove creador com Miquel Samaranch ho comprenen molt bé i ho assumeixen. Es posen en contacte amb els artistes creadors innovadors del moment a la nostra terra; no ho fan amb aquells que sempre van fent la viu viu, perquè és el que s’ha fet sempre i és el que es consumeix més. En pocs anys hi ha un esplet de creativitat a la Casa Aymat, de Sant Cugat. El nom de l’empresa ressona ja a l’estranger. El que s’hi fa és creador, innovador, fins i tot és capdavanter. És fàcil arribar a aquest estatus: només cal deixar en llibertat –i fer possible que es realitzin– les imaginacions, les fretures i les invencions dels creadors. Els tapissos sortien a dojo de la Casa Aymat, tots ells amb les signatures més avantguardistes del moment (els noms dels quals es troben al text que prologuem). El 1961 s’exposen les primeres experiències a la Sala Parés de Barcelona. Poc temps després, amb les reflexions del nou canvi d’intencions i de procediments, de l’autor d’aquestes ratlles, es fa una presentació de l’obra de la Casa Aymat, del seu director artístic i de l’industrial impulsor de tot això, a l’Institut Francès de Barcelona. Tot queda lligat: la innovació dels procediments, el canvi formal amb la introducció i implantació de les textures que de mica en mica arribaran a comprendre tota classe de fibres, de materials manejables i de suports, i no només dels considerats tradicionals, establerts i inamovibles. El teler tradicional, anacrònic i obsolet, i la capacitat de la jacquard moderna s’uneixen a través de la creativitat de l’artista i d’uns bons col·laboradors que s’enginyen per fer-ho tot possible. Tot això ja està engegat.

Un altre activista d’aquest calibre sorgirà poc temps després: un jove santcugatenc que d’antuvi se sent i es vol artista, en Josep Canals, però que de mica en mica se sent més aviat propulsor de les arts innovadores, atès que reuneix en la seva persona el coneixement de la pràctica de l’art, la necessitat que l’art sigui una segona naturalesa de tothom (aquesta és la raó de les escoles d’art, que també ajudà a crear) i que l’art tingui una circulació que permeti que estigui i es trobi a l’abast i, conseqüentment, que l’art pugui figurar en lloc preferencial en la determinació del nostre interiorisme, de l’ambient i hàbitat que ens volem crear. Sota la seva iniciativa, organitzant, posant en moviment persones, coses i propiciant accions, recorrent a les institucions oficials i a les iniciatives privades, no deixant de petja mai res, arriba a crear, el 1972, l’eslògan Sant Cugat, terra d’Artistes. D’aquesta manera aconsegueix posar en marxa, el 1977, La Mostra d’Art Contemporani Català que, plena d’ambicions, recull no només les activitats dels artistes santcugatencs sinó la dels de tot Catalunya. Uns successius i rigorosos jurats de selecció aniran progressivament destriant tot el que és un fer interessant, però repetitiu, del que és innovació radical, que és el que interessa per mostrar com és el nostre país: lloc de creativitat. La mostra –que Canals també ha procurat que circuli per tot Catalunya durant un any sencer– s’ha convertit en una exposició de l’art català jove de cada moment i és un dels estàndards més destacats de la prova de l’empenta d’un país, en aquest cas de Sant Cugat, i els esperits voluntariosos que habiten un indret.

Sant Cugat no només és això, actualment –al Monestir s’hi ha instal·lat moltes estructures relacionades amb les arts– sinó que també pot oferir creadors en les disciplines més noves, com la fotografia, per exemple. Viu i treballa a Sant Cugat el fotògraf  Pere Formiguera. La seva manera d’entendre la fotografia mai ha estat aquell concepte clàssic de substitució per procediments mecànics i químics de les arts i artesanies. Pere Formiguera entén la fotografia com un mitjà de recerca del món visual que sap captar aquells aspectes de la realitat que altrament no tindrien imatge. La fotografia no és un succedani de l’ull sinó un instrument del cervell que exerceix funcions que a l’ull no li és donat poder proporcionar. No és una activitat plàstica de tipus tradicional si bé és un instrument que, com l’art, ens proporciona les presències insòlites del nostre entorn.

Totes les aventures de l’art durant un segle a Sant Cugat, que aspira a repercutir a tot Catalunya, ens les explica en el seu text Josep Canals. Llegim-lo i ens adonarem, com dèiem a l’inici, que un poble, una comunitat, és la gent que hi viu.

 

---